una caminada breu

A les 9 del mati ja erem al parking del coll d'estenalles, cosa poc frequent en nosaltres, que sempre anem mes tard. Avui es tractava d'una petita caminada amb un grup de persones no avesades a la muntanya. Hem passejat dues hores carenejant perl GR que surt del coll d'estenalles fins el coll d'eres i tornar. Hem vist tota la franja del pirineu encara neta, nomes amb petites taques de neu. Hem vist la boira endinsant-se en la vall del llobregat i abraçant la montanya de montserrat com ho faria una enamorada.
 El bosc era menys humit que fa una setmana i ja quasi no es veien bolets. Es una epoca estranya en la serra, aquesta de la tardor. No acaba de perdre el colors, no li queden flors, les aromes s'han esvait. Aviat arribaran les taques d'or i coure de les rouredes en mig de l'alzinar. Es com un parentesis abans del gel i la neu.Abans de l'acromia definitiva.
no he fet cap foto

comença la tardor

ha passat l'estiu massa depressa. Com cada any la tardor es precipita en el paisatge i quan hem tornat a caminar per l'Obac ja es notaven les taques grogues d'alguns roures i pollancres.  Varem anar a la casa nova de l'Obac  i des d'alli , passant per la casa vella ens encaminarem a la font de la portella. Es un racó molt humit i bonic . La font era plena de fulles de tardor.que dis l'aigua semblaven barnissades de tots colors.  La vaig retratar.

Pel cami de la canal de mura varem pujar fins a la roca salvatge i despres fins  al paller de tot l'any. Varem continuar pel GR5  fins a les Boades i despres varen girar a lesquerra per tornar per un cami que no coneixiem cap a la casa nova de l'obac. La darera part del trajecta que en condicions normals ens hauria costat una hora en va ser tres per culpa de la grum, la pastor belga mes velleta que tenim , que es negava a seguir caminant i ens obligava a parar cada dos passos.

El bosc era ple de bolets, la majoria no cometibles, o així ens ho va semblar. L'aire n'estava perfumat. Vem collir algun rosinyol i un fredolic. No ens van servir  per res.....

les flors

la darrera vegada que varem anar a l'0bac fa mes de 1 mes no vaig escriure. Volia parlar de les papellones i de les primeres flors pero no ho vaig fer.
 Avui hi hem tornat i la serra era com un jardi. El sol brillava en un cel puríssim que cap a mig dia s'ha anat omplint de nuvols de primavera. La neu pintava l'horitzó de blanc en tota la linia nort. Els ocells cantaven amagats entre la boscuria. Els roures, ja plens de fulles noves destacaven el seu vert indecent en mig de l'alzinar.
 S'han acabat els narcisos i les violetes , pero hi ha flors arreu.Entre les pedres, a les mates boscanes, als arbuts. Ha començat a florir l'estepa, i els seus pètals delicats, com de paper de seda , posen taques alegres en unes mates que son mes aviat  insulses. (les he retratat)
Les farigoles estan exhuberants de flors que van del rosa delicat al malva, els romanins tenen flors blanques i blaves, els ars esplendorosament blancs recorden la neu que ja ha quedat en la memoria. (tambe els he retratat)
A mes hi han flors diverses de totes mides i colors: les petites orquidies de color propre, campanetes blaves, una mena de margarides minuscules, les floretes blanques del viburnum,
En canvi, avui no he vist papellones. Potser no m'hi he fixat.

Hem fet un cami una mica diferent de l'habitual perque ens hem dirigit cap a la serra de l'espluga passat pel coll de tanca pero hem deixat l'espluga a la dreta a l'altra banda d'un barranc i hem buscat un corriol que soposavem que unia l'antic mas de l'espluga amb els hostalets del Davi. L'hem trobat. Te una pendent marcada, una mica trenca cames, travessa l'inici d'una riera i s'enfila ja mes suaument cap el cami que posta als hostalets. No hi hem arrivat perque se'ns feia tard i hem tornat lentament passant pel paller de tot l'any la castellassa. Cada cop que fem aquest cami de ornada comentam lo pesat que s'ens fa.

els hostalets del davi

l'objectiu era arrivar als hostalets del davi per un cami diferent. Aquesta casa en runes  situada en un  turó  extrem de la serra de l'obac , conserva intactes les parets pero fa tan temps que va perdre la teulada, que els arbres hi creixen en el seu interior. Em recorda l'esglesia del mal caçador - aquell poema del Maragall .: "un any la volta cau i s'obre el gran cel blau damunt del temple en runes"
Normalment hi accediem per un corriol que puja des de la riera i empalma amb el cami ral. Pero ahir voliem descobrir un cami que havien vist en el mapa. Es una mena de pista mig esborrada que segueix paralela a la riera durant un bon troç i quan comença a enfilar-se ho fa molt suaument. La part baixa es una mica monotona pero a mida que va pujant es torna mes frondosa. Les alzines i els boixos comencen a alternar amb els pins.
Als costats del cami hi havien violetes i unes altres flors blaves, similars pero mes grans i.Un dens perfum de mel que soposo sorgia dels romanins florits venia i s'en anava.  Els ocells no paraven de cantar i el sol posava ombres  delicades en el sotabosc. Vaig pensar : cada cop es mes present la primavera.
Quan s'arriva a dalt , just sota els hostalets la vista sobre la serra de l'obac es magnifica i en front , a l'altre banda del barranc queden dues masies. : la Mata i...
Varem tornar seguint la cresta pel cami ral. Son quasi dues hores fins l'alzina del salari. Dues hores d'anar pujant encara que no ho sembli, passant pel pallé de tot l'any i la castellassa, fins arrivar al coll de les tres creus. Despres la baixada es molt ràpida

violetes i narcisos

la primavera despunta a la serralada de l'Obach. Fa 3 setmanes de la nevada i 15 dies que els boscos eren plens de neu. No en queda res de la neu, excepte el mal record dels arbres vinclats i les branques esqueixades. I una mena d'humitat subterrània que aflora en rierols i dona exhuberancia a la vegetació del sotabosc.
Hem començat a caminar com sempre pel sender que surt directament de l'aparcament de l'alzina del salari. Aquest sender es curt i desemboca en un cami mes ampla que es bifurca en 2 o3 branques. La de mes a la dreta s'enfila lentament, com esglaonada , i passa per un bosquet de boixos ombrivol i perfumat. Mes endavant quan s'enfila de debó els boixos deixen pas a les alzines i a un sotabosc de estepa i romanins. Ara comencen a florir els romanins , cosa estranya, perque acostuman a fer-ho al febrer. l'estepa encanvi encara no te flors.
Hem seguit per la pista que va a la coma d'en Vila  i hem començat a veure violetes. Hi havia violetes arreu. Acostumen a creixer on hi ha ombre, en petites mates arrecerades al costat del cami o sota les roques. He pensat en l'Ofelia del Hamlet  " des que el meu pare es mort, les violetes ja no fan olor." Es tan delicat el perfum de les violetes que n'has de reunir un bon pom per sentir-lo.

Lluny de les violetes , en paratges assoleiats  damunt dels roquissars , creixen els narcisos. Vaig descobrir els narcisos boscans a l'Obach. I ara cada any , al començar la primavera els busco. Son com taques de sol minuscules i perfumades. Avui n'hem vist molts abans d'arribar al coll de tanca.i estaven mes ufans que altres anys. Els he retratat. Duren poc . potser una setmana o dues. Despres desapareixen fins l'any vinent. Les flors de l'inici de la primavera son així. T'omplen el cor d'una 'il.lusió breu i despres et deixen amb l'enyorança.
Hem vist els primers ocells menuts. A l'hivern no s'en veia cap. Mes endavant omplirant els barrancs amb les cantades.Els ocells , com les flors petites, son a l'Obac senyal segura de primavera

caminant per la neu

Avui no parlaré del recorregut. Parlaré de la neu. De la neu a les aubagues, als caminets arrecerats amb ombres imprecises que juguen sobre la neu.,  dels arbres  vinclats per la neu, dels arbres esqueixats per la neu.
La serra de l'obac , una setmana despres de la nevada, continua plena de neu. Es cert que a les vessants sud i ponent la neu ha desaparegut .I també a les carenes. Pero als barrancs i als camins ombrejats de cara nord i llevant queda molta, moltíssima neu. Molts camins estan tallats per arbres o arbusts atrapats, colgats per montanyes de neu. I moltes alzines tenen branques senceres ajegudes sobre els camins, exhaustes pel pes de la neu.
M'han fet pena els arbres. El seu desempar davant els fenomens de la natura. La seva aparent resignada passivitat. La seva soletat en la disort. Ningu no es compadeix dels arbres.
Hem caminat gaire bé quatre hores, sempre per caminets plens de neu. Com que feia un dia claríssim i un sol brillant, tot resplandia. Hi havia pocs caminants i cap ocell. Les mates petites (farigoles, romanins, )estaven totes colgades i  es notava a faltar el seu aroma intens. A alguns indrets  fulles de roure seques havien caigut sobre la neu i feien bonics dibuixos com en un mantell reial. A d'altres la neu estava intacte, sense una petjada o nomes amb petjades de senglar.
Hi havia un gran silenci, trencat pel xiuxiueix del desglaç. Tot plegat era una imatge insolita.
Mai no haviem vist l'Obac tan plé de neu.

fugint de la neu

quan varem decidir fer la passejada dels diumenges ja sabiem que nevaria. Ho havien anunciat des del dia abans. Pero el mati , encara que gris i rufol no tenia aspecte d'empitjorar.
Varem pujar com sempre fins a la carena de la castanyera  i pel pla  de Serrallonga vorejarem el turó del Duc de rocaprenys. . Despres, agafant un trencall a l'esquerra ens dirigirem cap el puig bó  i flanquejarem el puig andreu per l'esquerra fins el collet roig. En aquest collet hi ha una placa al terra feta de rajola amb uns versos dedicats a una noia o una nena que es deia Betlem i pel que sembla devia morir a la montanya.
 A partir d'alli, començarem a baixar cap el torrent del sot de l'infern. Es una zona ferestega i molt humida amb molsa i plantes enfiladisses que s'apoderen dels arbres, de les roques, de l'aire.A les voreres del cami creixen les violetes. Si l'infern es així deu ser una mica agobiant, pero bonic. La molsa amb totes les pluges d'aquest hivern te un color verd exultant. i quan recobreix les pedres del cami les converteix en maragdes gegants escampades per un deu magnànim.
Ho vaig retratar.
Seguint el sender marcat per  la caminada del castelltersol -montserrat varem accedir al coll de la creu dels alls entre el turó de puig doura i el turó del mal pas, vorejant-lo per l'esquerra. Aquest flanqueix, una mica llarg,  mostra el turó del mal pas amb tota la seva magnificencia.
Mentre ens dirigiem cap a la carena dels enrics va començar a nevar. Primer va ser com una pluja fina i esporàdica que humitejava la pell de les galtes. Mica en mica es va fer mes evident  que eren volves de neu. Petites, rodonetes, aillades. Varem apressurar el pas fins a la carena dels enrics i el coll de boix. Un cop alli varem escollir el cami dels traginers perque era el mes ràpid per arrivar a l'alzina del salari.

La fi de l'hivern

La fi de l'hivern s'intueix arreu. En .els colors, la densitat de l'aire , el perfum de les farigoles. Tot parla de la fi de l'hivern. I de la proximitat de la primavera. El temps ha canviat, es menys sever i fins i tot en  un dia com avui mig nuvol i amb ràfagues de vent , la temperatura era agradable.
Hem començat com sempre a l'alzina del salari i hem pujat pel cami que serpenteja primer entre mates de bruc que ja estan ufanoses i despres per entre mig del bosquet de boixos perfumats.  Un cop dalt de la carena hem tornat a veure el pirineu nevat: la serra d'en Sija, el pedraforca, el puigmal , la serra del cadi. Tots coronats per la neu. Totos distants i majestuosos.Despres de les ventades l'aire era tan transparent que els poblets propers i llunyans es distingien amb una perfecció no habitual. Hem vist Vacarisses ajaçada davant de Montserrat.
Teniem pressa per arrivar a la serra de l'espluga i descobrir els camins que baixen fins la riera, de manera que hi hem anat directament per la pista forestal.  Despres del mas de l'espluga hem agafat un cami a la dreta que davalla violentament cap el fons del barranc i ens hem trovat una riera seca, amb el llit fet de roques granitiques. Hem intentat seguir el seu curs , pero  els desnivells tan marcats feien impossible el pas. Hem pujat cap a l'altra banda fins arrivar a la pista que voreja , des del fons de la vall, tots els turons de ls Serra.  Mates d'escursiarda, amb les seves floretes blaves omplien els racons. Conec l'escursiarda per la meva avia que en feia infusions medicinals. Es una planta molt esquerpa, que no sol creixer alli on passa massa gent.L'he retratat.
Despres hem intentat descubrir un nou cami que baixa cap a l'altre vall, més al nord pero ens hem perdut i hem hagut de tornar enrera. Portavem 5 hores caminant i hem decidit tornar ideixar l'exploració per un altre dia. Hem pujat voreajnt el turó de l'alzina del norbert , front per front de l'hospital de sang. i despres cap el coll de boix. Sembla impossible que algú ferit arrives sa i estalvi a l'hospital, -Es devien morir tots pel cami

pluja a la serra de l'obac

despres de molts dies de fred i mal temps hem tornat a passejar per la serra de l'Obac. Havien dit que plouria  cap a la tarda i hem aprofitat el mati.  Hem començat a pujar cap a les carenes pel caminet que surt de l'alzina del salari i  despres de mitja hora de pendent suau entronca amb el cami gran que ve del coll d'estenalles. El cami de pujada es un cami molt bonic que serpenteja entre bosquets de boix i alzines.
Com que darrerament ha plogut força, la humitat inunda el sotabosc i es respira . Molses i liquens ho envaheixen tot. La catifa de fulles que fa un mes s'extenia pels camins i corriols s'ha anat pudrint i confonent-se amb el fang.  Es una pena perque era molt bonica. En canvi les voreres  estan engalanades amb tous de molsa ufanosament verda ,excepte en els indrets on els sanglars han escarbat i han deixat la terra esventrada.
Està tot tan exultant que sembla primavera a no ser que manquen les flors. De fet fins i tot les mates que floreixen el febrer, com els romanins i les argelagues tot just estan començant. També comença a florir el marfull .
En arrivar a la carena hem vist a ma dreta el pirineu. Una esqletxa en els nuvols deixava pas a  raigs de sol que s'estavellaven sobre la neu del Puigmal i la feien  brillant i magnifica. Sembla que el pirineu està mes nevat que en dies enrrera.
Tot carenajant ens hem dirigit cap al turó de  la l'alzina del norbert. Des de dalt es contempla la vall del llobregat  com serpenteja des del bergadà fins abraçar Montserrat. Avui una cinta de boire blavosa senyalava tot el trajecte. D'allí hem baixat cap al fons de la vall, encaminant-nos a la serra de l'espluga, pero no  hem arrivat al turó de l'espluga perque abans hem trencat a l'esquerra i hem començat a pujar cap el coll de tanca.
El cel que s'havia mantingut encapotat començava a donar senyals de pluja. La volta grisa i alta semblava tensar-se a l'horitzo i una mena de ditades fosques lliscaven sobre la  serralada de llevant. Uns corbs cridaires que ens havien seguit bona part del cami han desaparegut . Tot de cop ha comencat a caure calabruix i hem vist que era hora de tonar. Ens ha enganxat la pluja la darrera mitja hora. Pero era una pluja suau i harmoniosa que feia mes bell el paisatje. Hem baixat cap a la font dels traginers i hem vist el torrent que surt de la font , habitualment sec, tot ple d'aigua.

un altre passejada per l'Obac

feia dies que no hi anavem i el diumenge , malgrat les boires i el plugim ens varem decidir. La terra era humida i a la vora dels camins , forgada pels sanglars ,s'obria vermella i sagnant;els bosquets de boix exalaven un perfum intens, i les rouredes , ja quasi despullades havien anat tapissant el sotabosc amb les fulles de color coure. Les boires lliscaven per entre les alzines als barrancs i s'esquinzaven a les carenes. Voliem veure el pirineu que el sabiem nevat pero l'horitzo cap al nord era una linia grisa i uniforme.
Varem anar directes per una pista cap a la serra de l'espluga. Pel cami buscavem els pessebres pero ja els havien tret tots. Els gossos estaven euforics i perseguien enemics imaginaris olorant cada pedra i cada mata.
Quan varem arribar al turó de l'espluga decidirem explorar un sender que prolonga la pista fins una mena d'era on aquella s'acaba. Entre tres senders  que baixaven varem escollir el de ma dreta. Els altres dos s'orientaven cap a la font de la cansalada. El varem seguir un tram pero varem arribar al torrent de la figuereta perque queien  gotes minuscules i ens feia por que no es poses a ploure mes fort. Va quedar pendent l'exploració per la proxima caminada.
Sense pressa varem empendre la tornada seguint un cami que surt del mas de l'espluga i que possiblement el conectava amb els hostalets del Davi. Despres girant a l'esquerra vam pujar cap al coll de tanca i vam desfer el cami fins a l'alzina del salari. Van ser 4 hores de no pensar en res mes que en la natura

una serra estranya

si hagués de dir com soc em costaria. Peró es segur que els que venen a mi em veuen com un paratge estrany a mig Camí entre lo familiar i la solitud extrema.
des de fa segles els humans i els llangardaixos trepitgen les meves pedres i van deixant senders que altres segueixen. Des de fa molt temps els senglars s'amaguen als frondosos alzinars i remouen la terra buscant les arrels que els alimenten. Els bolets hi creixen a la tardor i els ocells canten als barrancs quan ve la primavera. els cirerers d'arbos maduren a l'estiu les cireres preferides pels ocells migradors. I jo m'ho miro tot amb benvolença. Fins i tot els pessebres que cada any els nens i els grans dipositen en les meves carenes

descobrir una serra a la nostra terra

Diumenge 3 de gener del 2010
Com altres vegades, hem passejat per la serra de l'Obac durant 5 hores i hem fet nomes una petita part dels camins i els indrets amagats d'aquesta serra. La gent del Vallès la coneix , però estem convençuts que fora d'aquesta comarca ,la serra de l'Obac es una gran desconeguda.
Per això hem decidit parlar-ne . I començar un diari intermitent de les nostres passejades on intentar transmetre les petites emocions de les descobertes, descriure els canvis del paisatge a mida que roden les estacions, els animalons que hi trobem i la bellesa plàcida i tranquil·la d'aquets paratges.
Hem començat la caminada a l'alzina del salari i hem pujat cap a la carena de la Castanyera. Avui, com cada any en aquesta època hem vist els pessebres que la gent construeix entre les pedres, sota d'una alzina, en un amagatall del bosc. N'hem contat 5 i els hem retratat. També hem vist un avenc ( de la coma d'en Vila) que mai no haviem vist ,al fons d'un barranc on hi havien restes de carboneres. D'alla hem pujat bosc a travers fins al pla de Serrallonga a tocar de Rocaprenys. Hem reculat carenejant cap a la coma d'en Vila, l'alzina del vent i el coll de Boix. Despres hem baixat per la nova pista fins al turó de l'Espluga, hem seguit cap a la font de la pola i el coll de tres creus . En tot el trajecte hem trobat un grup de caminadors i 2 escaladors penjats a les roques. Ningu més. Uns corbs negres i cridaires damunt de la Pola. I l'alzinar , descolgant-se pels barrancs i enfilant-se a les roques més accessibles. A algunes fondalades els roures, que son escassos , posaven una nota de color daurat.

descobrir una serra a la nostra terra

diumenge 3 de gener del 2010

com fem altres vegades hem passejat per la serra de l'Obach durant 5 hores i hem fet nomes una petita part dels camins i els indrets amagats d'aquesta serra.