La serra de l'obac , una setmana despres de la nevada, continua plena de neu. Es cert que a les vessants sud i ponent la neu ha desaparegut .I també a les carenes. Pero als barrancs i als camins ombrejats de cara nord i llevant queda molta, moltíssima neu. Molts camins estan tallats per arbres o arbusts atrapats, colgats per montanyes de neu. I moltes alzines tenen branques senceres ajegudes sobre els camins, exhaustes pel pes de la neu.
M'han fet pena els arbres. El seu desempar davant els fenomens de la natura. La seva aparent resignada passivitat. La seva soletat en la disort. Ningu no es compadeix dels arbres.
Hem caminat gaire bé quatre hores, sempre per caminets plens de neu. Com que feia un dia claríssim i un sol brillant, tot resplandia. Hi havia pocs caminants i cap ocell. Les mates petites (farigoles, romanins, )estaven totes colgades i es notava a faltar el seu aroma intens. A alguns indrets fulles de roure seques havien caigut sobre la neu i feien bonics dibuixos com en un mantell reial. A d'altres la neu estava intacte, sense una petjada o nomes amb petjades de senglar.
Hi havia un gran silenci, trencat pel xiuxiueix del desglaç. Tot plegat era una imatge insolita.
Mai no haviem vist l'Obac tan plé de neu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada