dilluns, 28 de març del 2016

La primavera un cop mes

Despres d'un hivern de sequera- tan real com metafòrica- hem tornat a l'Obac . Caminar per aquesta serra, feta de petits turons solcats per infinites valls i rieres, es un repòs per la ment i un bon exercici per les cames. Dissortadament ara hi anem poc.

La primavera acabava d'arribar al calendari. Buscavem la seva petja. I la varem trobar.
Les violetes, els narcisos boscans i els ocells son les senyals inequívoques de que la primavera ha arribat al bosc. 
En guany pero, despres d'un hivern tan sec les senyals eren minces. Nomes en els recons mes obacs dels camins, al fons de les valls , les mates de violetes esquitxaven l'herbei i els esbarsers. Eren petites , mes petites que habitualment i menys perfumades.

 Aquestes de la foto son les mates mes ufanoses que vaig trobar. No s'han de confondre amb unes altres floretes blaves, que creixen tambe en llocs ombrivols, pero no tenen ni la mateixa forma ni molt menys el perfum.
 Les violetes son uniques.




Tambe son unics els narcisos boscans. Durant anys jo havia conegut els narcisos de jardi, els que venien les floristes, els que creixen desbordants i omplen de color els jardins i els prats anglesos.
Pero mai no havia vist els narcisos de montanya fins que fa un parell d'anys els vaig descobrir  a la  serra de l'Obac. 
 Eren minusculs i grocs. Creixien , contrariament a les violetes, en llocs assoleiats , secs i pedregosos.  Enguany, per primera vegada n'he vist de color blanc. I els he retratat  emocionada
Tambe he vist la primera flor d'estepa blanca. No se perque en diuen d'estepa blanca si les floretes sempre son roses. I d'una teextura tan delicada que sembla paper de sedaLes flors de les argelagues em recorden les de la ginesta. Grogues igual, mes menudes i amb un perfum mes lleu. Son les primeres que il.luminen el bosc quan l'hivern tot just s'enceta.

Despres de caminar prop de 2 hores hem arribat al turo de  l'Espluga. 

Em vaig asseura una estona sota els pins i vaig contemplar el paissatge. Entre mig de l'arbreda d'un verd esmortuit destacaven uns arbusts blancs que no vaig saber identificar
Sota el turo , arrecerada dels vents del nord i les glaçades varen construir , aprofitant les blames a la roca,  una mena de masia primitiva  . 
Qui sap quan i qui ho varen fer   A la llunayania , per damunt de les carenes i el silenci, Montserrat

dimarts, 12 de gener del 2016

Els pessebres de cada any

Un any mes , en les festes nadalenques, hem anat a caminar per la serra de l'Obac  . Volíem veure els pessebres que cada any gent anònima escampa entre els roquissars i sota les alzines. Es una tradició, no se quan ni perque va començar.
 Feia un dia bonic, assoleiat i poc ventos. que convidava a passejar. Potser per aixó hi havia molta gent caminant per la serra

El primer que trobem cada any esta instal·lat en una petita balma en la drecera que surt del parking de l'Alzina del salari. Altres anys aquest era un dels meus preferits. Ben estructurat, amb, pastors, reis, naixement. Les figuretes eren clàssiques i molt boniques . La balma , profunda, permetia una bona distribució dels personatges.  Enguany alguna cosa ha fallat. Poques figures i mal repartides

El segon el trobem a tocar el rocaprenys . Es un turonet ventós  i despoblat. Damunt la roca nua creixen cuatre mates raquitiques que els pessebristes aprofiten per arrecerar el pessebre. Sempre te unes teules barrejades amb troncs formant la caseta del pessebre i una estrelles penjada d'un tronc pelat que oscil·la amb el vent.  Per aquest indret passa molta gent  que van o venen de Mura. Es queden uns instants emabdalits o sorpresos. I despres s'envan . Les figuretes queden inalterables en el silenci  tallat pel vent i dormen tranquiles perque diuen que a les matinades l'estel s'illumina amb els primers raigs de sol.

El tercer l'hem trobat al coll de boix. Tambe es un lloc on cada any el busquem  i cada any n'hi ha algun. El d'enguany era un pel naif, pero tenia gracia col.locat entre els troncs d les petites alzines.  I sobre tot tenia molts espectadors, quasi s'havia de fer cua per retratar-lo





El quart estava al coll de tanca. Es la primera vegada que n'hi trobem un. Es un espai poc frequentat,  gosaria dir que de totes les vegades que hi passem- que son moltes- rarament hi hem trobat ningu.

pel meu gust es el mes bonic d'aquest any . Han trobat una mena de balma miniscula i allargada on han anat colocant les figuretes: en un extrem el naixement, en l'extrem oposat el caganer. I entre mig una corrua de personatges, pastors animalons, reis... La molsa que naturalment creix en aquest indret ombrivol decorava graciosament el pessebre