diumenge, 29 de desembre del 2013

Pessebres de crissis

Un dia lluminos  i fred. L'aire quan bufava a les carenes quasi tallava la pell. Pero el sol era dolç i el cel d'un blau purissim. Feia goig de caminar.
Els camins tenien la terra humida i el bosc de boixos exultant de verdor, exhalava un lleu perfum. Sembla que les pluges del desembre l'han refet. Fins i tot l'alzinar que cobreix practicament tota la serra lluia amb un verd intens sota el sol de migdia.

Hem anat a l'alzina del salari per fer el recorregut de cada any buscant pessebres.El primer el trobes  pujant per un sender rocos que surt del mateix parking. D'altres anys era molt bonic i molt elaborat. Aquest any no tenia tanta gracia pero el lloc on esta colocat es perfecte.




Despres d'aquest inicial,  has de pujar fins a les carenes per trobar-ne de nous. Dalt la carena es contempla tota la plana del Bages i el Bergadà limitades al nord per la barrera del prepirineu i el Pirineu.
Esperavem veure el Pirineu nevat amb un  dia tan seré , pero per sorpresa nostra els cims nevats es confonien amb la corona de nuvols.No vol dir que no es veges neu, pero no la imatge de tota la cadena pirenenca guarnida de blanc.
 Destacava la Bofia, en primera linia,i mes al fons  el Cadi , les montanyes d'Andorra i el Puigmal, Al fons de tot semblava intuir-se els Besiberris.





Abandonant el Gr que segueix la carena ens hem endinsat en un altre bosquet de boixos que es desvia a la dreta cap el nordoest i emplalma amb el cami que condueix a Mura

Un cop al cami  hem buscat els pessebres que tambe cada any trobavem al pla de Serrallonga. Com sempre hi eren, pero menys bonics, amb menys figuretes, potser mes senzills o amb menys gràcia.
Aquest 2 pesebres están a la intemperie , en un lloc gens resguardat, amb el vent que bufa de nord i de sud, mal protegits per arbusts. Pero es mantenen intactes durant totes les festes nadalenques
























Despres  a l'alzina del vent n'hem trobat una altre. Es aquell que l'any passat tenia una senyera independentista. Es veu que aquest any s'ha reconvertit i ja no tenia senyera                                                      




Caminant cap a l'oest pel cami que careneja arribes al coll de Boix on tambe hi ha -ben amagadet- un pessebre.

Despres has de baixar un bon tros fins a trobar el cami del coll de Tanca i des d'alli dirigir-te cap a la Pola on hem trobat 2 pessebres mes, petits i arrecerats cara a l'est.














Si comparem els pessebres d'enguany amb els d'anys enrera quedem sorpresos de la disminució del nombre de figures, del tamany i fins i tot de la imaginació en elaborar-los.
Son els pessebres de la CRISSIS



A vegades em sorpren com hi ha gent capaç de sevar les tradicions amb una meticulositat admirable. M'agradaria saber des de quan existeix aquest costum d'anar a fer pessebres en mig de la natura







dissabte, 14 de desembre del 2013

el temps dels roures

La tardor deixa els arbres sense fulles,  però a la serra de l'Obac , tota coberta d'alzinars això es nota poc. Només els espais ocupats per roures i ars esdevenen clapes grogues en el verd fosc de les arbredes i quan perden les fulles aquets espais son inaparents.





Ahir, quan varem anar a l'Obac després de mesos de no trepitjar la muntanya,  em va sorpendre lo resec que esta el bosc. El bosc i la terra. No plou pràcticament des de primers de setembre i la terra esta seca i polsegosa , els rierols sense una gota d'aigua, les fonts no rajen i els bassals on bevien els senglars s'han assecat completament. En els fons fangós queden les petjades de les seves urpes.





Les herbes del sotabosc. Estan pràcticament seques.  Brillen al sol com cabelleres roses i es vinclen amb el vent
Les farigoles tenen un to gris que fa pena.
Però en mig de tota la sequera






Les cireretes de pastor continuen madurant i alguns arbusts com el ginebro també donen unes boletes morades



Caminem sense presssa i mirant el cel l'harmonia del brancatge dels roures em sorpren.

A les zones obagues l'ombra roman del mati a la nit ajaçada damunt la terra i aixó permet un minim d'humitat que mante verd el sotabosc.




divendres, 12 de juliol del 2013

UN jardí a la serra

El maig plujós ha fet créixer el sotabosc de manera exultant. El juny l'ha omplert de flors . I ara la serra es un immens jardí . Un jardí esglaonat entre roquissars i corriols. Un jardi enfonsat a les valls ombrivoles , resseguint joguiner els rierols. Un jardí amagat als ulls dels que viuen en ciutats i circulen atabalats per les carreteres, pero que es mostra impúdic al caminant agosarat.

Hi ha flors a les farigoles , als romanins, als esbarsers, als rosers selvatges, a la ginesta

Hi ha flors a les voreres dels camins, margarides boscanes tapissant el fang sec, conillets de color fucsia creixent als marges

I també hi ha flors entre les roques, en, mig de les pedres, sintonitzant els colors amb el de les masses rocoses. Flors que semblen un miracle
















La mareselva que durant l'any passa desapercebuda, s'omple de floretes perfumades ,Unes blanques , altres rosades, que s'enrosquen als troncs dels arbres amb tiges delicades buscant la llum i no la pau perquè la pau ja la tenen.



I de teló de fons de tot aquest desgavell cromatic, la serenor dels verds. El verd antic de les alzines, el verd mes jove dels roures i els ars




dissabte, 30 de març del 2013

divendres sant

La mare deia que el divendres sant , cap a mig dia, la natura es posava de dol per la mort de Crist. Avui he recordat les paraules de la mare perque malgrat que hem començat a caminar amb sol i un cel alegre, el temps ha canviat completament cap a migdia. El cel s'ha anat omplint de nuvols foscos fins que tota la volta ha quedat coberta d'un mantell gris, la llum del sol ha desaparegut i ha començat  a bufar un vent feresteg damunt de les carenes. No se si es per la mort de Crist, pero es cert que tots el divendres sants acaba fent mal temps.

Hem canviat l'itinerari habitual per dirigir-nos al Puig Andreu.


 Des que hem arribat a la primera carena els narcisos ens han enamorat. N'hi havia més que l'altre dia i mes grans. De totes maneres son minusculs .  Tambe hi havia moltes violetes, piles de violetes vorejant els camins, sobre tot al fons de les petites valls que s'obren esquinzant l'alzinar entre mitg dels turons.

El Puig Andreu es un dels turons del la serra que s'alça orgullos i desert per damunt de la boscuria. Es un turó de pedra amb poca vegetació a la base. S'hi accedeix facilment despres d'una llarga volta

                                                                                                                                           A la part de darrera hi ha una construcció sembla de fa  bastants segles i  que podria haver estat un habitacle . Ara es nomes el record de temps dificils. Te porta i finestres i fins hi tot un arbre hi ha crescut a dins.










No hi passa gaire gentper aquest indret. La prova es que varem trobar algun espàrrec


















Des del Puig Andreu varem empendre la tornada donant la volta -una volta llarguíssima- al turó del Mal pas. En tot el trajecte no varem veure un ànima. El silenci de la serra envolcallava la tarda incipient amb una estranya sensació de mals pressagis .




diumenge, 24 de març del 2013

Al Març violetes i narcisos

Feia temps que no anavem a la serra de l'Obac . El dia no acompanyava massa , pero a mida que hem començat a caminar l'aroma de la terra humida ens envoltat i ha estat com un estímul. La humitat traspuava arreu,  una humitat fresca amb perfum dè boixos. Als camins eren plens de bassals i l'aigua , en segons quins indrets regalimava entre les pedres. Es el resultat de les pluges dels darrers dies i de la neu caiguda en setmanes anteriors. Així malgrat un cel tot gris i baix feia goig caminar per la serra
Hem canviat el trajecte inicial i hem pujat cap el moral del llop . Es una roca ben curiosa ; el que no tinc clar es que sembli un llop
Un cop dalt de la carena t'endinses en una selva d'alzines per on vas planejant una estona fins que de cop el sostre vegetal s'obre i tornes a veure el paissatge de turons i carenes









Ala dreta mirant cap el nord-est es perfila el mas de la Mata i just darrera seu la silueta del Montcau. Hem girat cap a l'oest per dirigir-nos a l'alzina del Salari i pel cami hem començat a trovar narcisos. Creixen als pedregars, en les zones assolellades i son tan diminuts com bonics


mes endavant hem trovat violetes, menudes i amb aquell color tan delicat, mes timides i menudes que els narcisos, vorejant els camins per les zones ombrívoles. Son com la cara i la creu de les petites flors boscanes.

Cap a migdia s'han anat obrint els nuvols i per les escletxes s'escapaven uns raigs de sol timids pero alegres. Esquitxant les fulles de les alzines, jugant a cuc amagar amb les pedres canviaben el paissatge.


hem tornat pel cami de la font dels traginers A mig cami hi un avenc molt curios que he retratat

diumenge, 10 de març del 2013

La primavera apunt

Les primeres pluges de Març han anticipat la primavera.  Encara no ha arribat pero tot hi fa pensar.
Hi fan pensar els ocells que canten  sense treva del mati fins el cap tard, el sotabosc que
s'ha adornat amb el grog de les argelagues  i el color delicat de les violetes ; i la humitat que traspua la terra vermellosa dels sembrats, mostrant-la fèrtil i disposada.


Hem anat a passejar pels voltants de Can Robert a mitja tarda, sota un cel blau guarnit de nuvols cotonosos. Amb la llum del captard , flotaven sobre l'aigua bruta dels bassals i semblava que s'hi perdien al fons, cercant un altre cel mes proper a la terra.

Hem descobert unes restes de pedres apilades que un cartelll explica que  fou un Trull. El Trull de can robert.  Ara estan perdudes enmig de la boscuria pero abans debien ser a l'eix de la feina de la masia. De fet molt aprop encara hi queden camps d'oliveres de manera que tot el que ara es bosc,devien ser camps de cultiu
.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Molt Fred i poca neu

Després d'una nit gelida , la poca neu que quedava s'ha glaçat. El glaç permet que la neu s'eternitzi, malgrat el sol, malgrat l'alegria del mati.
Com que feia tan fred no hem gosat arribar-nos a la serra de l'Obac i ens hem conformat amb una passejada pels boscos de Can Robert, just a la base del cingle dels cavalls.
 A l'entrada  del parc natural ja hem trobat les primeres clapes de neu a costat del cami.
 Despres en enfilar-nos bosc amunt la neu s'ha fet mes frequent. Damunt el tronc d'un arbre caigut, dibuixant  una blanca cinta,  semblava haver-s'hi adormit














Els indrets obags eren encara plens de neu . En canvi les zones assolellades l'havien perdut totalment . Com si mai no hagués existit. Es la bellesa de la natura. Pot ser generosa i cruel amb poc espai de temps. Pot ser exultant i esfereidora






A voltes un costat del cami -l'assolellat- lliure de neu brillava al sol amb el grog descarat de les argelagues , mentre just a l'altre banda la neu guarnia de blanc les petites mates. M'agrada la neu al bosc. Hi deixa humitat i un alé de vida que s'allargarà fins al començament de la primavera 

dissabte, 23 de febrer del 2013

La neu de matinada

Aquesta matinada ha començat a nevar i al mati el massís de la mola estava totalment cobert de neu. També ho estaven molts altres indrets de Catalunya però jo parlo del massís de S Llorenç i de la Serra de l'Obac., així que deixarem la resta
La neu s'havia adormit en els jardins i abraçada a les branques dels roures dibuixava brodats i cintes sota un cel gris plom.









Cap a mig dia el cel ha començat a obrir-se i els tímids raigs de sol han desfet en poca estona el blanc immaculat dels arbres



La neu del sotabosc s'ha fos depressa i una mica agosarades han començat a treure el cap les violetes






diumenge, 6 de gener del 2013

gener benigne

Els primers dies de gener acostumen a ser benignes. Comencen  a allargar-se les tardes -encara que molt poc- i la llum del mati es mes alegre. Fa poc fred per ser que es cor de l'hivern i quasi mai no plou. Be aquest any ha polgut el primer dia del mes.
Hem sortit a caminar novament esperonats pel mati tan esplendorós que feia avui. El cel era completament sere, el sol tebi, l'aire transparent i quiet i la llum es posava tendrement  damunt les branques de l'alzinar omplint-les de lluissors.

al centre es veuen les urpes del senglar
El cirerers d'arbós son plens de floretes blanques i el marfull comença a poncellar.

turó de l'alzina dels norbert
En cavi les mates del sotabosc son totes ertes.Fa com pena veure les farigoles esmortuides i seques arreu. Fa falta pluja. Molta pluja per satisfer un bosc assedollat a causa d'un estiu i una tardor poc plujosos. Allá on fa unes setmanes hi havien bassals ara queda nomes un fang sec amb les petjades dels sanglars -que he retratat-.

Pero malgrat tot el bosc es sent alegre. Fins i tot he sentit el cant d'un ocell , cosa poc frequent a l'hivern
I la llum, la bonica llum del gener entre mig del barnacatge et fa sentir la vida que acabarà esclatant en pocs mesos

Des del turó de l'alzina del norbert es divisa una gran plana que limita al nord amb el prepirineu i els pirineus -poc nevats enguany- i a l'oest amb Monserrat cenyit de boira.

Des d'alli hem anat tornat cap el coll de tanca per un caminet  que llisca ente boixos i roquissars i passa per un indret curiós, on en una mena de cova natural,  la gent hi va construir uns fogons


A dos quarts de quatre, mentre tornavem cap a casa,  la llum ha començat a declinar i tota l'alegria del mati s'ha convertit en melangia.

Sol passar a les tardes de l'hivern. Com deia l'Emily Dickinson
"There's a certain slant of light
winter afternoons "......
 Et venen ganes de tancar-te a casa i esperar el dia següent. Com si la natura ja no pogues oferir-te res mes.  Nomes el cel maragda del ponent  - quan ho es-  trasvalsa el cor amb la seva bellesa glaçada