si hagués de dir com soc em costaria. Peró es segur que els que venen a mi em veuen com un paratge estrany a mig Camí entre lo familiar i la solitud extrema.
des de fa segles els humans i els llangardaixos trepitgen les meves pedres i van deixant senders que altres segueixen. Des de fa molt temps els senglars s'amaguen als frondosos alzinars i remouen la terra buscant les arrels que els alimenten. Els bolets hi creixen a la tardor i els ocells canten als barrancs quan ve la primavera. els cirerers d'arbos maduren a l'estiu les cireres preferides pels ocells migradors. I jo m'ho miro tot amb benvolença. Fins i tot els pessebres que cada any els nens i els grans dipositen en les meves carenes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada