La tardor de puntetes

   

  La tardor ha arribat de puntetes , quasi imperceptiblement , a la serra de l'Obac.

 Hi ha poques traces de la seva petjada. Algunes fulles de roure que han engroguit, algun esbarzer que pren tons vinosos la delaten,  pero sobre tot i especialment els bolets. Els bolets son tardor, donen vida a la tardor .  En un bosc encara verd i potser diria que mes ufanos que als mesos d'estiu, els bolets parlen de tardor. S'envolten de fulles mortes, sobresurten entre la molsa o s'amaguen disfressats del color de les pedres. Posen alegria en el sotabosc.M'ha agradat retratar-los


 Les pluges d'octubre han tornat la vida al bosc: les arbredes estan verdes i pels roquisars de les zones ombrívoles regalima l'aigua. A cada revolt del cami hi ha un petit rierol i la terra es veu humida i fèrtil


Dalt de la carena , una mena de bassa plena d'aigua fangosa, era testimoni  de les darreres pluges

Hem caminat una bona estona pel cami de Mura i despres hem girat a l'esquerra cap a ponent per dirigir-nos al Puig Andreu. Despres per corriols que s'endisaven en els barrancs hem arribat al fons de la vall, on  una riera de roca granitica brillava quan el sol reflectia els seus raigs en els petits bassals.

Del fons dels barrancs hem començat a pujar cap el Turó del Mal Pas per un sender frondós i empinat.  Han tallat branques arreu, soposo que per alleugerir el sotabosc i aixó ha fet que la llenya s'amuntegui al costat dels camins.  A la base del Turó del Mal pas hi ha un pi de tres branques. L'he volgut retratar pero no es veu gaire bé.

També he retratat les poques taques daurades - quasi totes de roures- que destacaven en mig dels alzinars  de la Serrra

Quan tornavem cap a casa ,prop de les 6 de la tarda, el sol des de ponent teixia filigranes de llum en mig de les alzines ; i els boixos, adormits a l'ombre, deixaven anar un lleu perfum

    

Llum d'abril

Es el primer dia d'abril i la llum  del mati escampa primavera arreu, mentre  omple de lluissors els camps i les arbredes. La llum dels sol alhora intensa i delicada sembla acaronar totes les plantes. El blau claríssim d'un cel sense nùvols les envolcalla i tot sembla mes viu i mes alegre. I es que la primavera està esclatant en mig de la natura . A les branques dels arbres ,  als branquillons de les mates mes humils, als sembrats , fins i tot sota les pedres hi han senyals inequivoques de primavera.

Hem iniciat   la caminada des del parking de can Robert per pujar a la Mola per la canal del cingle dels cavalls. Des del mateix parking la visiò del cingle  imposa, pero despres el cami , encara que ferestec , es pot anar seguint sense problemes. Primer hi han dues dreceres que travessen a diferents punts  la pista que porta a can Poble. Despres a partir d'un roquissar ampli pots accedir a la canal que et porta directament al cingle i d'alli al monestir de la Mola son dos passos. Una horeta justa per arribar a dalt

argelagues

El bosc comença a omplir-se de colors. Dels colors de les flors de les mates del sotabosc. Els grogs de  narcisos i argelagues, el color  delicat de les violetes, el rosa intens de les flors d'estepa negra, i els blaus infinits dels romanins florits. També les flors blanques dels ars i el vert indecent de les fulles noves que comencen a guarnir totes les branques. No he retratat les flors de  l'estepa ni les violetes  perque encare n'hi han poques.

narcisos sota l'estepa

la boirina de març

Hem anat a buscar espàrrecs de marge a la serra de l'Obac. I n'hem trobat pero pocs, molt pocs. Normalment per aquesta època s'en troben molts pero enguany, probablement per la sequera , costa de trobar-ne.
Feia un dia esplendit, assolellat, càlid, amb un cel blavíssim en el zenit, pero difuminat en el horitzó per una mena de boirina ,més propia de mesos calorosos. He recordat un vers de Joan Maragall : " la boirina de juny cenyeix l'horitzó immovil ".

Es impresionant lo sec que està el bosc, les mates, la terra. Tot just comencen a florir els romanins pero la majoria de mates estan migrades. Sembla que la primavera sigui encara lluny . Pero hi han indicis: Els cants dels ocells  comencen a  trencar el silenci solemne d'aquests paratges . Hi han  papallones grogues  que volen  esbojarrades d'una banda a l'altre del cami . Les farigoles  s'esforcen per lluir branquetes verdes.
 Son petites senyals. Advertiments discrets que no passen desapercebuts als que estimem la serra.
Es curiós com  la natura s'obstina a reproduir els cicles habituals malgrat tenir-ho tot en contra. Pot retrassar uns dies, unes setmanes,  pero acaba treien  flors i fulles  el mes de març , oferint els fruits en els mesos d'estiu, despullant-se a la tardor.....

Hem començat el cami , com quasi sempre dels de l'alzina del salari i hem pujat cap el morral del llop, on preteniem trobar espàrrecs. He retratat la prominencia rocosa que es coneix com a morral del llop perque em sembla curiosa

morral del llop

el cor de l'hivern

Febrer es un mes desangelat i dur. Es al cor de l'hivern, un cor  sense misericordia . Neva, gela,  fa ventades. Depen de l'any. Res no gosa donar  senyals de vida. Els ametllers , que son els ùnics que s'hi atreveixen, en surten sempre malparats.
 Aquest any el febrer va començar amb nevades i despres varen seguir una pila de dies de glaç que van deixar la natura en sospens. Tot aixó acompanyant  la sequera que arroseguem des de fa mesos, ha deixat el bosc de la serra en condicions precaries.

Les mates del sotabosc estan com esmaperdudes, la terra resseca, els alzinars resisteixen com poden i encare tener humor per brillar sota el sol dels migdies. Les farigoles de tan seques semblen esquelets vegetals, els romanins tenen un verd trist.  Ni una flor -aquelles floretes blaves tan agosarades- en cap dels romanins que he pogut veure durant la passejada. Ni un espàrrec -les esparregueres estan socarrades-Nomes el vol d'unes papallones grogues feia pensar  que no molt lluny hi deu haver  primaveres

el paller de tot l'any

Hem fet un trajecte invers al que acostumem. Hem pujat per una drecera cap el GR que careneja la Serra de l'Obac i ens hem dirigit a la Pola.
La perpectiva  des d'aquesta carena  es molt amplia. Es domina tota la serra de l'Obac , amb la munió de turons de pedra que la dibuixen
 Mirant cap al sudoest, Montserat sobresortia d'una boira blavosa i al mig del paisstge es retallava el paller de tot l'any.

Coll de tanca,  Montserrat al fons

Despres hem baixat fora sender cap el coll de tanca i hem seguit baixant fins al fons de la vall que hi ha al cor de la serra. Pel fons de la vall serpenteja un cami ampla i ben traçat que et va portant de la base d'un turó a l'altre. Hem buscat un sender amagat entre esbarsers i brucs que pujava cap a l'hospital de sang i sense arribar-hi hem seguit a l'esquerra cap a l'alzina del Norbert. Prop del desviament cap a l'alzina hem tombat a la dreta per anar a parar al coll sense nom per on comencem la baixada fins a l'alzina del salari

turons de la serra

 Com que no he pogut retratar cap imatge de vida  m'he dedicat a retratar roques i paissatge

el fred de gener

El fred del gener ha deixat el bosc ert.  Als racons ombrivols la gebra de les matinades roman fins a migdia . El boixos de les zones altes estan com cremats pel fred. Nomes a les fondalades  els boixos resisteixen i  guarneixen de verd els camins.

                                                             La terra està llaurada arrreu pels sanglars, pero despres de quasi 2 mesos sense ploure no apareix humida i sagnant sino resseca. Deuen trobar poc aliment. I poca aigua . Potser per aixó els caçadors els munten basses al mig de la boscuria, com la que he retratat


La llum avui era suau i tímida ; i brillava delicadament sobre les fulles de les alzines. El cel estava enteranyinat de nuvols prims que no impedien  gaudir del sol. Tot era silenci i pau en mig de la serralada. Ni vols d'ocells, ni cants, ni crits dels homes.

El gener es un temps d'impàs , un temps on tot germina a l'interior dels troncs o sota terra. Quan com enguany fa poc fred i els dies son assolellats sembla que d'un moment a l'altre tot ha de canviar i ha de començar a esclatar la vida. Pero no es cert.











No hi han flors, excepte les dels cirerers d'arbós i  una de molt estranya que creix en els roquissars i que he vist a diferents indrets  de la caminada. Les  he retratat. Ni els romanins, ni les farigoles, ni el marfull mostren cap indici de florida. Totes les mates estan a l'aguait , com si tinguessin por de la propera glaçada

els pessebres de l'Obac

No hi ha matins lletjos en mig de la natura, però un mati de desembre assolellat, amb el cel pur i un aire fred que no molesta es especialment bell i et fa sentir que els moments  perfectes existeixen. El bosc desprès d'un mes sense ploure  serva encara una certa humitat, potser a causa de les boires i en els indrets ombrívols dels camins  i les pendents una fina capa de gebra simula neu. Quan la trepitges fa un crec delicat i si li toca el sol s'omple de cristallets menuts i resplendents.  Nomes molesta quan es posa damunt els roquissars perquè fa por de relliscar-hi.

Un cop arribats a la carena de la serra hem pogut veure -aquest cop si- la línia nevada dels Pirineus. De totes maneres hi ha poca neu per ser a finals de desembre.








Sobresortia el Puigmal i a prop la Tossa Plana de lles. Al fons a la dreta el Conigou.
El paisatge de la Catalunya que s'esten des d'aquesta serra fins al Pirineu es magnific

Buscàvem pessebres en els llocs on sabíem que n'hi havia l'any passat. I els hem trobat . Als mateixos indrets. Amb petits canvis a les figuretes,
N'he retratat tres. El primer molt aprop  de l'alzina del salari, en un drecera que surt des del parking. El segon ja dalt de tot de la serra en el Camí de Mura prop de Rocaprenys i el tercer just sota l'alzina del vent.
M'emociona profundament aquesta dedicació a construir any darrera any , el naixement en mig de la natura.

desembre tendre

Aquest començament de desembre es d'una tendresa inusual. Fa poc fred, els dies son clars i lluminosos , el bosc es manté humit despres de les pluges del novembre i surten bolets arreu quan quasi ja no es temporada.
feia molt que no passejavem per l'Obac i tenia moltes ganes de tornar-hi. Es com una adicció.

Començant a caminar des de l'alzina del salari ens hem dirigit al Morral del llop, que es un prominencia rocosa que surt a la dreta  sobre la carretera del Coll d'estenalles. Amb una pujadeta no gaire llarga et plantes quasi a l'altura del GR que vé des del coll. De primer es un caminet despoblat i exposat al sol pero un cop al Morral t'endinses en una zona boscosa d'alzines , mes ombrejada. El primer tros era ple de farigoles.
El cel era d'un blau intens i sense nuvols. Cap a la banda del Montcau s'ajeia un boire blavosa que s'esfilagrarsava de tant en tant. El sol escalfava dolçament i posava jocs de llum i ombre al sotabosc. Sobre els roquissars, filets d'aigua feien brillar la pedra .

La terra dels camins estava tota esventrada per culpa dels sanglars que furguen buscant aliment. Es veia humida i rica. Per tot arreu treien el cap bolets menuts amb aspecte de ser poc comestibles. De totes maneres hem aconseguit algunes llanegues blanques.








 Els senders estan recoberts de fulles mortes i nomes a les voreres, cintes de molsa hi posen una mica de color. He retretat les fulles perque  em semblaven boniques pero no han resultat.

Quan hem arribat a la carena  per on discorre el GR ens hem acostat a la vessant nord.  Voliem veure el pirineu nevat i com que el dia era tan seré creiem que el veuriem; pero una cinta grisosa coronava l'horitzó nord i ens impedia veure res més. Unicament s'intuia una linea blanca que podia ser la cresta del Cadí. i mes a ponent i mes enrera un cim blanc que potser era l'Aneto.
En canvi, es veia perfectament tota la vall del Llobregat.
Hem seguit fins a l'alzina del Norbert i despres hem girat cua. Pel camí hem buscat els pessebres que cada any gent anònima col.loca a l'Obac i no n'hem vist. potser es massa aviat