neu de gener

Va nevar abans d'ahir a la nit a la serra de l'obac. Ho hem deduit avui al mati quan hem trobat les restes de la neu convertida en glaç a les voreres dels camins, als marges, als terraplens de cara nord, a les obagues. Ho he retratat. Un ocell petit, minuscul, -crec que era l'ocell mes petit que mai no he vist-  amb ales d'un verd delicat,  saltironava davant nostre, No he pogut retratar-lo.

Feia fred quan hem començat a caminar sota un cel gris i baix. El sol intentava infructuosament treure el nas entre els nuvols i la humitat es notava a la pell. En les tres hores de la caminada el cel s'ha mantingut cobert pero no ha arribat a ploure.
El bosc estava ufanós un altre cop. Les mates, els matolls , els arbusts i fins i tot els arbres lluien un  verd diferent. Mes alegre, mes viu, mes intens. Les farigoles s'han refet -tan esmortuides com estaven fa 1 mes- i ja tornen a ser verdes i perfumades. El romanins comencen a florir.
 La terra, remoguda aqui i allà pels senglars es veia empapada d'aigua. Hem vist petjades de senglar sobre la neu, enmig de multiples petjades d'humans i gossos.
A l'altura del coll de tanca volaven incansables corbs cridaners. Les veus dels caminants a l'altre banda del barranc  sonaven febles  al costat dels crits dels ocells. Abans d'arribar al coll de tanca hem passat per un caminet arran de les roques altes on fa un any varem veure una guineu. Per mes que hem mirat no l'hem tornat a veure.

Hi havia un no se què a l'aire, potser la llum humida, potser el verd mes dens de les arbredes , que feia oblidar l'hivern , malgrat la neu residual, malgrat la manca de flors. Un no se què,  que fa aixamplar el cor i sentir que la vida que batega amagada en la natura, està a l'aguait, a punt per esclatar de nou just quan arribi la primavera.