la boirina de març

Hem anat a buscar espàrrecs de marge a la serra de l'Obac. I n'hem trobat pero pocs, molt pocs. Normalment per aquesta època s'en troben molts pero enguany, probablement per la sequera , costa de trobar-ne.
Feia un dia esplendit, assolellat, càlid, amb un cel blavíssim en el zenit, pero difuminat en el horitzó per una mena de boirina ,més propia de mesos calorosos. He recordat un vers de Joan Maragall : " la boirina de juny cenyeix l'horitzó immovil ".

Es impresionant lo sec que està el bosc, les mates, la terra. Tot just comencen a florir els romanins pero la majoria de mates estan migrades. Sembla que la primavera sigui encara lluny . Pero hi han indicis: Els cants dels ocells  comencen a  trencar el silenci solemne d'aquests paratges . Hi han  papallones grogues  que volen  esbojarrades d'una banda a l'altre del cami . Les farigoles  s'esforcen per lluir branquetes verdes.
 Son petites senyals. Advertiments discrets que no passen desapercebuts als que estimem la serra.
Es curiós com  la natura s'obstina a reproduir els cicles habituals malgrat tenir-ho tot en contra. Pot retrassar uns dies, unes setmanes,  pero acaba treien  flors i fulles  el mes de març , oferint els fruits en els mesos d'estiu, despullant-se a la tardor.....

Hem començat el cami , com quasi sempre dels de l'alzina del salari i hem pujat cap el morral del llop, on preteniem trobar espàrrecs. He retratat la prominencia rocosa que es coneix com a morral del llop perque em sembla curiosa

morral del llop

el cor de l'hivern

Febrer es un mes desangelat i dur. Es al cor de l'hivern, un cor  sense misericordia . Neva, gela,  fa ventades. Depen de l'any. Res no gosa donar  senyals de vida. Els ametllers , que son els ùnics que s'hi atreveixen, en surten sempre malparats.
 Aquest any el febrer va començar amb nevades i despres varen seguir una pila de dies de glaç que van deixar la natura en sospens. Tot aixó acompanyant  la sequera que arroseguem des de fa mesos, ha deixat el bosc de la serra en condicions precaries.

Les mates del sotabosc estan com esmaperdudes, la terra resseca, els alzinars resisteixen com poden i encare tener humor per brillar sota el sol dels migdies. Les farigoles de tan seques semblen esquelets vegetals, els romanins tenen un verd trist.  Ni una flor -aquelles floretes blaves tan agosarades- en cap dels romanins que he pogut veure durant la passejada. Ni un espàrrec -les esparregueres estan socarrades-Nomes el vol d'unes papallones grogues feia pensar  que no molt lluny hi deu haver  primaveres

el paller de tot l'any

Hem fet un trajecte invers al que acostumem. Hem pujat per una drecera cap el GR que careneja la Serra de l'Obac i ens hem dirigit a la Pola.
La perpectiva  des d'aquesta carena  es molt amplia. Es domina tota la serra de l'Obac , amb la munió de turons de pedra que la dibuixen
 Mirant cap al sudoest, Montserat sobresortia d'una boira blavosa i al mig del paisstge es retallava el paller de tot l'any.

Coll de tanca,  Montserrat al fons

Despres hem baixat fora sender cap el coll de tanca i hem seguit baixant fins al fons de la vall que hi ha al cor de la serra. Pel fons de la vall serpenteja un cami ampla i ben traçat que et va portant de la base d'un turó a l'altre. Hem buscat un sender amagat entre esbarsers i brucs que pujava cap a l'hospital de sang i sense arribar-hi hem seguit a l'esquerra cap a l'alzina del Norbert. Prop del desviament cap a l'alzina hem tombat a la dreta per anar a parar al coll sense nom per on comencem la baixada fins a l'alzina del salari

turons de la serra

 Com que no he pogut retratar cap imatge de vida  m'he dedicat a retratar roques i paissatge

el fred de gener

El fred del gener ha deixat el bosc ert.  Als racons ombrivols la gebra de les matinades roman fins a migdia . El boixos de les zones altes estan com cremats pel fred. Nomes a les fondalades  els boixos resisteixen i  guarneixen de verd els camins.

                                                             La terra està llaurada arrreu pels sanglars, pero despres de quasi 2 mesos sense ploure no apareix humida i sagnant sino resseca. Deuen trobar poc aliment. I poca aigua . Potser per aixó els caçadors els munten basses al mig de la boscuria, com la que he retratat


La llum avui era suau i tímida ; i brillava delicadament sobre les fulles de les alzines. El cel estava enteranyinat de nuvols prims que no impedien  gaudir del sol. Tot era silenci i pau en mig de la serralada. Ni vols d'ocells, ni cants, ni crits dels homes.

El gener es un temps d'impàs , un temps on tot germina a l'interior dels troncs o sota terra. Quan com enguany fa poc fred i els dies son assolellats sembla que d'un moment a l'altre tot ha de canviar i ha de començar a esclatar la vida. Pero no es cert.











No hi han flors, excepte les dels cirerers d'arbós i  una de molt estranya que creix en els roquissars i que he vist a diferents indrets  de la caminada. Les  he retratat. Ni els romanins, ni les farigoles, ni el marfull mostren cap indici de florida. Totes les mates estan a l'aguait , com si tinguessin por de la propera glaçada

els pessebres de l'Obac

No hi ha matins lletjos en mig de la natura, però un mati de desembre assolellat, amb el cel pur i un aire fred que no molesta es especialment bell i et fa sentir que els moments  perfectes existeixen. El bosc desprès d'un mes sense ploure  serva encara una certa humitat, potser a causa de les boires i en els indrets ombrívols dels camins  i les pendents una fina capa de gebra simula neu. Quan la trepitges fa un crec delicat i si li toca el sol s'omple de cristallets menuts i resplendents.  Nomes molesta quan es posa damunt els roquissars perquè fa por de relliscar-hi.

Un cop arribats a la carena de la serra hem pogut veure -aquest cop si- la línia nevada dels Pirineus. De totes maneres hi ha poca neu per ser a finals de desembre.








Sobresortia el Puigmal i a prop la Tossa Plana de lles. Al fons a la dreta el Conigou.
El paisatge de la Catalunya que s'esten des d'aquesta serra fins al Pirineu es magnific

Buscàvem pessebres en els llocs on sabíem que n'hi havia l'any passat. I els hem trobat . Als mateixos indrets. Amb petits canvis a les figuretes,
N'he retratat tres. El primer molt aprop  de l'alzina del salari, en un drecera que surt des del parking. El segon ja dalt de tot de la serra en el Camí de Mura prop de Rocaprenys i el tercer just sota l'alzina del vent.
M'emociona profundament aquesta dedicació a construir any darrera any , el naixement en mig de la natura.

desembre tendre

Aquest començament de desembre es d'una tendresa inusual. Fa poc fred, els dies son clars i lluminosos , el bosc es manté humit despres de les pluges del novembre i surten bolets arreu quan quasi ja no es temporada.
feia molt que no passejavem per l'Obac i tenia moltes ganes de tornar-hi. Es com una adicció.

Començant a caminar des de l'alzina del salari ens hem dirigit al Morral del llop, que es un prominencia rocosa que surt a la dreta  sobre la carretera del Coll d'estenalles. Amb una pujadeta no gaire llarga et plantes quasi a l'altura del GR que vé des del coll. De primer es un caminet despoblat i exposat al sol pero un cop al Morral t'endinses en una zona boscosa d'alzines , mes ombrejada. El primer tros era ple de farigoles.
El cel era d'un blau intens i sense nuvols. Cap a la banda del Montcau s'ajeia un boire blavosa que s'esfilagrarsava de tant en tant. El sol escalfava dolçament i posava jocs de llum i ombre al sotabosc. Sobre els roquissars, filets d'aigua feien brillar la pedra .

La terra dels camins estava tota esventrada per culpa dels sanglars que furguen buscant aliment. Es veia humida i rica. Per tot arreu treien el cap bolets menuts amb aspecte de ser poc comestibles. De totes maneres hem aconseguit algunes llanegues blanques.








 Els senders estan recoberts de fulles mortes i nomes a les voreres, cintes de molsa hi posen una mica de color. He retretat les fulles perque  em semblaven boniques pero no han resultat.

Quan hem arribat a la carena  per on discorre el GR ens hem acostat a la vessant nord.  Voliem veure el pirineu nevat i com que el dia era tan seré creiem que el veuriem; pero una cinta grisosa coronava l'horitzó nord i ens impedia veure res més. Unicament s'intuia una linea blanca que podia ser la cresta del Cadí. i mes a ponent i mes enrera un cim blanc que potser era l'Aneto.
En canvi, es veia perfectament tota la vall del Llobregat.
Hem seguit fins a l'alzina del Norbert i despres hem girat cua. Pel camí hem buscat els pessebres que cada any gent anònima col.loca a l'Obac i no n'hem vist. potser es massa aviat

boires de tardor

Despres del parèntesi de l'estiu, arriba finalment el temps de tornar a les montanyes properes,  a San Llorenç i la serra de l'Obac. Aquesta tarda hem fet una primera aproximació, passejant poc mes d'una hora per els boscos de can Robert. Can Robert es una masia mig enrunada que resisteix els embats de la intempèrie com pot i que està ubicada just on ara hi ha l'aparcament per pujar a la Mola. Crec que no hi viu ningú pero a voltes es plena de gossos que lladren esfereidors. L' he retratat.

Sortint de l'aparcament hi trobareu un sender que es dirigeix cap a l'oest i va davallant suaument cap a la riera. Es ampli i de bon caminar i serpenteja primer entre camps -que antany foren de conreu - d'ametllers i oliveres , abans d'adentrar-se al bosc. Et permet fer una volta circular que et torna a portar al punt de sortida.


Amb de les pluges dels darrers dies el bosc ha recuperat el verd ufanòs d'altres estacions. Es un verd dens i una mica malenconiós,  que dona una gran serenor.   Els pins, les alzines, els roures i fins i tot les mates del sotabosc i molt especialment els esbarsers sembla que hagin reviscolat. Encara no ha començat la tardor en aquest boscatge. Nomes molt esporàdicament apareixen fulles grogues  en alguns ametllers  o en algun ars. Malgrat tot alguna cosa en l'aire, en els colors feia sentir que l'estiu era lluny.


El cami de tornada enfoca directament el cim de la Mola. Pero el cim no es veia . Una llum gris i malva s'extenia damunt el brancatge i quan miraves cap amunt, cap el cingle dels caballs, una boira densa , del mateix color l'envolcallava. Era tan densa que quasi bé impedia la visió del cingle. He recordat el poema de Carner: " si jo fos marxant a Prades  amb les boires de tardor...................... " Aixi son les boires de tardor: gris i malva.

desídia

en ple mes de juliol es una mica agosarat sortir a caminar  al migdia . Pero aquest d'enguany es un juliol atípic. Als matins i a les nits mes aviat fa fresca i als migdies , com avui, un sol esmortuit no gosa travessar les capes de nuvols i no sembla que hagis de passar calor. Animats per la bona temperatura hem iniciat el cami de can Robert cap a la Mola i a mitja pujada ens hem desviat per un cami ampla i ben traçat que surt  a l'esqueraa. Fa poc el varem  seguir per pujar al morralet de la verge. Calor, els que es diu calor no n'hem passat pero a mida que hem anat pujant una mica fora sender ja ens feia nosa el poc sol que hi havia.

M'ha sorpres trobar un bosc i un sotabosc verd i ufanós com si estessim en plena primavera: les fulles de les alzines  lluint sota els raigs de sol, l'herbei del sotabosc poc florit pero igualment verd i  unes plantetes enfiladisses que semblaven llessamins selvatges i tenien unes floretes blanques i oloroses envahint-ho tot. Les he retratat.

 També m'ha sorpres un altre cosa. M'he adonat que en mig del bosc i entre les mates baixes s'apilen troncs i brancatge sec que no semblen branques caigudes accidentalment sino que probablement son les restes  de la poda que varen fer fa 3 o 4 anys.  I que ningu s'ha preocupat de netejar.  Si  algun dia es cales foc aquesta llenya seca del sotabosc cremaria com una teia i acceleraria l'incendi........m'he quedat presocupada de la desidia dels que diuen tenir cura del parc natural. Per aixó penjaré les fotos