diumenge, 2 de març de 2014

Ocells a la serra

L'hivern es encara omnipresent a la serra. Les farigoles reseques, ni una sola flor als romanins, el brancatge deslluït , clapes de glaç a les roques obagues. Només  una senyal anticipa la primavera. Son els ocells. Petits ocells que s'aixequen entre els matolls i van a beure en un bassal.  Ocells que piulen amagats en mig de l'alzinar. Corbs que sobrevolen els turons amb una curiosa alegria.
Els ocells han arribat i s'exhibeixen. I quan això passa vol dir que la primavera es aprop.


Hem caminat pels turons del nord est. Des del rocaprenys hem passat per un caminet que mira  a ponent i just per sota hem descobert una balma, la balma dels venedors, que com la majoria de les balmes d'aquesta serra han estat aprofitades com habitatge.  en un racó de l'entrada encara hi han estris de cuina malmesos pel pas del temps













A l'interior de la balma fins i tot hi ha una petita bassa que recull l'aigua que la roca va filtrant.








Després hem continuat cap al Puig Andreu i d'alli cap el turó del Malpas seguint el sender que primer s'enfonsa a la vall.

El cel inicialment seré s'anava entelant amb una pàtina blanquinosa. La tarda s'escolava blava per entre el brancatge.
 I de cop hem sentit un udol estrany i repetitiu al fons de la vall. Després el silenci. I novament udols  i novament silenci. Després uns lladrucs.  Ens hi acostavem. Quan ens hem enfilat cap el turó del Malpas els udols , roncs , s'han tornat a sentir a la part alta del cami. El cor se m'encongia. A la fi hem vist dos gossos caçadors ensumant desesperats pel mig de les alzines. Anaven sols. Ningu no els acompanyava. Primer hem pensat que s'havien perdut. Després, pensant-ho be hem arribat a la conclusió que perseguien un senglar . Un senglar ferit que de tant en tan bramava per espantar-los. No se com ha acabat la historia.  Hem iniciat el cami de tornada. Només tenia ganes de no sentir mes els udols

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada