dijous, 29 de desembre de 2011

els pessebres de l'Obac


No hi ha matins lletjos en mig de la natura, però un mati de desembre assolellat, amb el cel pur i un aire fred que no molesta es especialment bell i et fa sentir que els moments  perfectes existeixen. El bosc desprès d'un mes sense ploure  serva encara una certa humitat, potser a causa de les boires i en els indrets ombrívols dels camins  i les pendents una fina capa de gebra simula neu. Quan la trepitges fa un crec delicat i si li toca el sol s'omple de cristallets menuts i resplendents.  Nomes molesta quan es posa damunt els roquissars perquè fa por de relliscar-hi.

Un cop arribats a la carena de la serra hem pogut veure -aquest cop si- la línia nevada dels Pirineus. De totes maneres hi ha poca neu per ser a finals de desembre.








Sobresortia el Puigmal i a prop la Tossa Plana de lles. Al fons a la dreta el Conigou.
El paisatge de la Catalunya que s'esten des d'aquesta serra fins al Pirineu es magnific

Buscàvem pessebres en els llocs on sabíem que n'hi havia l'any passat. I els hem trobat . Als mateixos indrets. Amb petits canvis a les figuretes,
N'he retratat tres. El primer molt aprop  de l'alzina del salari, en un drecera que surt des del parking. El segon ja dalt de tot de la serra en el Camí de Mura prop de Rocaprenys i el tercer just sota l'alzina del vent.
M'emociona profundament aquesta dedicació a construir any darrera any , el naixement en mig de la natura.










dimarts, 6 de desembre de 2011

desembre tendre

Aquest començament de desembre es d'una tendresa inusual. Fa poc fred, els dies son clars i lluminosos , el bosc es manté humit despres de les pluges del novembre i surten bolets arreu quan quasi ja no es temporada.
feia molt que no passejavem per l'Obac i tenia moltes ganes de tornar-hi. Es com una adicció.

Començant a caminar des de l'alzina del salari ens hem dirigit al Morral del llop, que es un prominencia rocosa que surt a la dreta  sobre la carretera del Coll d'estenalles. Amb una pujadeta no gaire llarga et plantes quasi a l'altura del GR que vé des del coll. De primer es un caminet despoblat i exposat al sol pero un cop al Morral t'endinses en una zona boscosa d'alzines , mes ombrejada. El primer tros era ple de farigoles.
El cel era d'un blau intens i sense nuvols. Cap a la banda del Montcau s'ajeia un boire blavosa que s'esfilagrarsava de tant en tant. El sol escalfava dolçament i posava jocs de llum i ombre al sotabosc. Sobre els roquissars, filets d'aigua feien brillar la pedra .

La terra dels camins estava tota esventrada per culpa dels sanglars que furguen buscant aliment. Es veia humida i rica. Per tot arreu treien el cap bolets menuts amb aspecte de ser poc comestibles. De totes maneres hem aconseguit algunes llanegues blanques.








 Els senders estan recoberts de fulles mortes i nomes a les voreres, cintes de molsa hi posen una mica de color. He retretat les fulles perque  em semblaven boniques pero no han resultat.



Quan hem arribat a la carena  per on discorre el GR ens hem acostat a la vessant nord.  Voliem veure el pirineu nevat i com que el dia era tan seré creiem que el veuriem; pero una cinta grisosa coronava l'horitzó nord i ens impedia veure res més. Unicament s'intuia una linea blanca que podia ser la cresta del Cadí. i mes a ponent i mes enrera un cim blanc que potser era l'Aneto.
En canvi, es veia perfectament tota la vall del Llobregat.
Hem seguit fins a l'alzina del Norbert i despres hem girat cua. Pel camí hem buscat els pessebres que cada any gent anònima col.loca a l'Obac i no n'hem vist. potser es massa aviat

dilluns, 31 d’octubre de 2011

boires de tardor

Despres del parèntesi de l'estiu, arriba finalment el temps de tornar a les montanyes properes,  a San Llorenç i la serra de l'Obac. Aquesta tarda hem fet una primera aproximació, passejant poc mes d'una hora per els boscos de can Robert. Can Robert es una masia mig enrunada que resisteix els embats de la intempèrie com pot i que està ubicada just on ara hi ha l'aparcament per pujar a la Mola. Crec que no hi viu ningú pero a voltes es plena de gossos que lladren esfereidors. L' he retratat.

Sortint de l'aparcament hi trobareu un sender que es dirigeix cap a l'oest i va davallant suaument cap a la riera. Es ampli i de bon caminar i serpenteja primer entre camps -que antany foren de conreu - d'ametllers i oliveres , abans d'adentrar-se al bosc. Et permet fer una volta circular que et torna a portar al punt de sortida.


Amb de les pluges dels darrers dies el bosc ha recuperat el verd ufanòs d'altres estacions. Es un verd dens i una mica malenconiós,  que dona una gran serenor.   Els pins, les alzines, els roures i fins i tot les mates del sotabosc i molt especialment els esbarsers sembla que hagin reviscolat. Encara no ha començat la tardor en aquest boscatge. Nomes molt esporàdicament apareixen fulles grogues  en alguns ametllers  o en algun ars. Malgrat tot alguna cosa en l'aire, en els colors feia sentir que l'estiu era lluny.


El cami de tornada enfoca directament el cim de la Mola. Pero el cim no es veia . Una llum gris i malva s'extenia damunt el brancatge i quan miraves cap amunt, cap el cingle dels caballs, una boira densa , del mateix color l'envolcallava. Era tan densa que quasi bé impedia la visió del cingle. He recordat el poema de Carner: " si jo fos marxant a Prades  amb les boires de tardor...................... " Aixi son les boires de tardor: gris i malva.

diumenge, 24 de juliol de 2011

desídia

en ple mes de juliol es una mica agosarat sortir a caminar  al migdia . Pero aquest d'enguany es un juliol atípic. Als matins i a les nits mes aviat fa fresca i als migdies , com avui, un sol esmortuit no gosa travessar les capes de nuvols i no sembla que hagis de passar calor. Animats per la bona temperatura hem iniciat el cami de can Robert cap a la Mola i a mitja pujada ens hem desviat per un cami ampla i ben traçat que surt  a l'esqueraa. Fa poc el varem  seguir per pujar al morralet de la verge. Calor, els que es diu calor no n'hem passat pero a mida que hem anat pujant una mica fora sender ja ens feia nosa el poc sol que hi havia.

M'ha sorpres trobar un bosc i un sotabosc verd i ufanós com si estessim en plena primavera: les fulles de les alzines  lluint sota els raigs de sol, l'herbei del sotabosc poc florit pero igualment verd i  unes plantetes enfiladisses que semblaven llessamins selvatges i tenien unes floretes blanques i oloroses envahint-ho tot. Les he retratat.

 També m'ha sorpres un altre cosa. M'he adonat que en mig del bosc i entre les mates baixes s'apilen troncs i brancatge sec que no semblen branques caigudes accidentalment sino que probablement son les restes  de la poda que varen fer fa 3 o 4 anys.  I que ningu s'ha preocupat de netejar.  Si  algun dia es cales foc aquesta llenya seca del sotabosc cremaria com una teia i acceleraria l'incendi........m'he quedat presocupada de la desidia dels que diuen tenir cura del parc natural. Per aixó penjaré les fotos

dijous, 19 de maig de 2011

descobrint La mola

roca de la grimpada
Diumenge passat no varem anar a la serra de l'obac sino al massis de la mola. De fet les dues zones montanyoses  son molts semblants i properes. Nomes les separa una riera habitualment seca i la carretera del coll d'estenalles. La gent que puja a la mola ho fa majoritariament pel cami de can Poble fins arirvar al monestir que hi ha dalt del cim, pero el massis de la mola està ple de camins i caminets i d'indrets notables com el que varem descobrir diumenge. i que quasi ningu trepitja
   Varem sortir de casa a peu cap a can Robert i des d'alli varem agafar el cami que puja a can Poble. A uns doscents metres aproximadament,  un cami mes estret i menys transitat surt a l'esquerra i porta a Can Pèlags. Varem pendre aquest cami i despres d'una estona de marxar pel mig d'un bosc de pins i poques alzines trobarem un corriol que s'enfilava a la dreta del cami i que sospitavem que es dirigia cap el morral de Sescorts
    El caminet estava poc marcat pero de tant en tant hi havien fites. No parava de pujar i amb l'escalforeta del mig dia varem acabar suant de debó. El sota bosc era ple d'estepa. Tan l'estepa blanca -que te flors de color rosat-com la negre - que te flors blanques-  estaven en el seu màxim esplendor. Tinc la impresió que aquest any van una mica retrassades. No les vaig retratar perque ja ho havia fet l'any passat. També hi havien argelagues florides i farigola, pero es una zona mes seca que la de la serra i les mates no son tan oloroses.
     Al final de la pujada varem haver de grimpar en dues ocasions per la roca fins arrivar a les coves. La primera per accedir al morralet de la mare de deu  (ho vaig retratar) i al segona despres de la roca petanca. Es un paratge solitari i una mica esquerp.
     Despres de carenejar una mica per la roca conglomerada  del morro de Sescorts s'arriva  a a unes balmes impresionants. Les vaig retratar pero no es veuen prou bé
balma

sembla que havien estat habitades per gent que coneixia el foc, perque el sostre i les parets estan totes fumades. El fum ha fet dibuixos  ennegrits  ben curiosos . De fet son prou grans per fer-hi vida a dins.
    Malgrat que tot es roca , a qualsevol indret hi creixen esbarsers i esparragueres. Vem conseguir collir prou espàrrecs per fer una truita.
    Despres de descansar una estona a l'ombra i contemplar el paissatge que es dibuixava als nostres peus  ,- vaig fer una foto de la vista-  varem seguir cami cap  el morral del drac també dita cova del drag. Apartir d'alli el cami es planer i molt agradable. Passa entre mig d'alzines i boixos i te molts trossos d'ombra.
balma
vista des de sescorts
     Un cop a la cova del drag varem iniciar el descens per un cami  de la canal de l'abella. Es un cami dret i pedregós, pero que permet una descens relativament ràpid.  A meitat del cami hi ha un pou de glaç. A la part final d'aquest sender hi ha una petita avinguda ombrejada per roures anormalment alts per la zona, que es el meu passeig favorit
 

diumenge, 3 d’abril de 2011

cada cop mes flors

El bosc de l'abril es com un jardí. Els camins de la serra de l'obac estan guarnits amb fllors de tots colors i mides.  A les voreres dels camins ombrejats creixen les violetes. Son tan menudes i delicades que si no hi pares atenció passen desapercebudes. Pero el seu color es una taca alegra en mig de les ombres.

                             Em pensava que els romanins ja havien florit i m'he trobat el bosc tenyit de blau, amb els blaus infinits de les floretes delicades del romani. Sobre els roquissars assoleiats, en les ombres reposades de les aubages, a la vorera dels camins. Per tot arreu hi havia romanins florits.  Mai no t'adones de la quantitat de mates de romani que hi ha al bosc fins que floreixen.
He volgut retratar tot aquest esplendor pero no m'en he sortit


També he vist arreu mates de bruc blanc totes florides. Les floretes del bruc son encara mes petites que les del romani i fan com una mena de nebulosa al sotabosc .
Un altre mata que està exultant de flors es el marfull. Les mates de marfull son menys nombroses que les del romani pero molt mes grans i vistoses. Ara el marfull està esplendit. Sembla que hagi robat el blanc a la lluna plena del mes passat que va ser extremament blanca i hermosa.  L'he retratat també.

Prop  del marfull he vist el festeig de dues papallones grogues pero no les he pogut retratar.

Parlo de les flors i no de la caminada. De fet hem seguit el trajecte habitual pero hem allargat una mica fins a la serra de l'espluga i el mas de l'espluga.  Hem trobat espàrrecs. Les esparragueres creixen mig amagades entre els esbarsers i l'estepa. En aquell indret hi ha molta estepa blanca  que tot just comença a florir.
També comença a florir la farigola. La farigola es una mata habitualment perfumada, pero quan floreix el perfum esdevé mes delicat, mes dolç. Ha retratat un mata preciosa.
Hem tornat pel cami  de  la font de la pola. Ens hem creuat amb molta gent i molts gossos. En canvi he vist pocs ocells. Quan hi ha massa gent pels camins els ocells s'amaguen.

diumenge, 13 de març de 2011

el bosc desperta

Ahir va ploure seguit  durant tot el dia. El mati s'ha llevat  nuvol , pero a mida que avançava s'han anat obrint clarianes i alguns raigs de sol gosaven traverssar-les. Hem començat a caminar prop de la una del mig dia i encara feia fresca. Era tan tard que la majoria del vianants que ens hem topat ja tornaven  a casa.

Nomes creuar la riereta que ve de la font dels traginers ens ha sorprés el soroll de l'aigua . Ens ha sorpres perque es una riereta habitualmet seca. Hem decidit acostar-nos.hi. Tot de cop  hem vist corriols d'aigua transparent i alegre escolant-se per tot arreu.
l'humitat i el soroll de l'aigua donen una intensa sensació de vida. He retratat la font.
Hem continuat caminant per una mena de pista que no porta enlloc i hem girat a la dreta cap el caminet del boixos. Mes amunt l'aigua continuava rajant a qualsevol indret fins i tot pel mig del cami i amb la humitat , el perfum habitual d'aquest indret encara era mes intens.
Al mig del camí hem vist una salamandra  que ha quedat estorada al sentir els passos humans . l'he retratat. es una pena perque no ha quedat gaire bé.
A mida que hem anat pujant el cel s'ha anat obrint cada cop mes i en arrivar a la pista que segueix el GR ja hi havien força estones de sol. L'alzina del vent era plena de gent jove que xisclava. Als costats del cami hem vist les primeres violetes i als paratjes assoleiats els primers narcisos.
a l'alzina del norbert i havia un grup de gent esmorzant , que ens han preguntat per l'alzina del vent.Els hem dit adeu, despres d'informar-los i hem baixat per la cara oest per anar a buscar el cami del coll de tanca.

 L'aigua brillava sobre les roques de la vessant nord i tota la serra traspuava humitat. cami del coll de tanca hem trovat els primers espàrrecs i una mata d'escursiarda que he retratat també. L'escursiarda es una herba molt rara , que poca gent coneix i a la que els avis li atribuien qualitats medicinals.


L'AIGUA, LES FLORS I ELS OCELLS. El bosc de la serra comença a despertar, s'omple de flors, de vida i d'ocells. Els ocells hi canten de nou despres del silenci  de l'hivern i s'amaguen i juguen entre el brancatge novell i les velles alzines. Fins i tot les molses i els liquens es revesteixen d'un verd mes intens o d'una pàtina vellutada que contrasta amb la severitat negrosa del troncs humits.

La primavera es aprop i amb ella el bosc., que era com la bella dorment, torna a la vida.

diumenge, 6 de març de 2011

flors d'hivern

el bosc de la serra es ple d'humitat gracies a  les pluges, que encare que poc abundants , han anat caient en el mes de febrer, pero sobre tot a la neu que va caure el dijous passat. Tota la serra de l'obac i San llorens van quedar emblanquinats  i al sotabosc va quedar un bon coixi de neu. Entre la pluja que va caure despres i el sol han desaparegut totes les traçes , pero en les vessants que miren a l'oest i al sud encara l'aigua aflora entre els roquissars i deixa lluissor platejades sota el sol del mig dia.
La passejada d'avui ha estat curta i rutinaria. Vull dir que hem seguit els mateixos senders i els mateixos indrets que fem ultimament.: l'alzina del salari , el bosquet de boixos, el cami del GR cap a l'alzina del norbert, el coll de tanca i cap avall. No teniem temps de fer mes . Pero malgrat que nomes hem caminat 2 hores, la sensació de pau i llibertat que dona marxar per senders silenciosos, entre alzines ferestegues i mates perfumades es impagable.
 Hem vist neu al pirineu, pero poca si ho comparem amb l'any passat. L'horitzó nord estava una mica enteranyinat, tot i que el cel estava seré damunt nostra i el sol brillava esplendorós


Comencen a florir les mates. Ja fa dies van començar les argelagues, que continuen posan taques grogues entre el verd, pero ara han esclatat els romanins. Ho fan de cop i  escampen el seu blau de cel  en les zones assoleiades. En els senders ombrivols, entre els boixos perfumats ha començat a florir el marfull.
L'he retratat.
També he vist alguns narcisos, -soposo que aviat n'hi hauran molts mes -, pero ni una violeta.
El bruc blanc està tot ponzellat. Potser d'aqui una setmana començarà la florida

diumenge, 20 de febrer de 2011

mandra

La mandra i altres raons fan que caminem poc  per la serra. Avui, despres d'un mati que s'ha llevat plujós, ha sortit el sol a mig dia i ens hem animat a fer una passejadeta.
No teniem clar fins on voliem arrivar i hem començat a caminar  xinoxano cap a can Robert. En lloc de pujar cap a la Mola, hem baixat fins a la riera seca que ve des del Moncau  dirigint-nos cap al nord i hem tirat per la riera una bona estona . Despres hem trencat a la dreta pel cami que porta a Can Pelags. Es una mansió espectacular perduda al mig de boscos i camps , en una soletat extrema. No sembla que hi visquin habitualment, potser nomes els caps de setmana. pero esta cuidada i ben conservada. L'he retratat.

Passat can Pelags hem tornat a girar en direcció sudest per caminets que circulen entre camps llaurats plen d'oliveres i ametllers i despres s'internen novament al bosc per retornar a can Robert despres de quasi dues hores. El bosc en aquests indrets es menys selvatje que dalt la serrra de l'obac , basicament esta fet de pins i sotabosc . El sotabosc era ple d'argelagues. Tambe les he retratat. Son ara per ara l'unica nota de color, pero tan els arbres com els matolls comencen a tenir una lluissor que semblava perduda en el cor de l'hivern

diumenge, 30 de gener de 2011

neu de gener

Va nevar abans d'ahir a la nit a la serra de l'obac. Ho hem deduit avui al mati quan hem trobat les restes de la neu convertida en glaç a les voreres dels camins, als marges, als terraplens de cara nord, a les obagues. Ho he retratat. Un ocell petit, minuscul, -crec que era l'ocell mes petit que mai no he vist-  amb ales d'un verd delicat,  saltironava davant nostre, No he pogut retratar-lo.

Feia fred quan hem començat a caminar sota un cel gris i baix. El sol intentava infructuosament treure el nas entre els nuvols i la humitat es notava a la pell. En les tres hores de la caminada el cel s'ha mantingut cobert pero no ha arribat a ploure.
El bosc estava ufanós un altre cop. Les mates, els matolls , els arbusts i fins i tot els arbres lluien un  verd diferent. Mes alegre, mes viu, mes intens. Les farigoles s'han refet -tan esmortuides com estaven fa 1 mes- i ja tornen a ser verdes i perfumades. El romanins comencen a florir.
 La terra, remoguda aqui i allà pels senglars es veia empapada d'aigua. Hem vist petjades de senglar sobre la neu, enmig de multiples petjades d'humans i gossos.
A l'altura del coll de tanca volaven incansables corbs cridaners. Les veus dels caminants a l'altre banda del barranc  sonaven febles  al costat dels crits dels ocells. Abans d'arribar al coll de tanca hem passat per un caminet arran de les roques altes on fa un any varem veure una guineu. Per mes que hem mirat no l'hem tornat a veure.

Hi havia un no se què a l'aire, potser la llum humida, potser el verd mes dens de les arbredes , que feia oblidar l'hivern , malgrat la neu residual, malgrat la manca de flors. Un no se què,  que fa aixamplar el cor i sentir que la vida que batega amagada en la natura, està a l'aguait, a punt per esclatar de nou just quan arribi la primavera.

diumenge, 9 de gener de 2011

comencen les flors

avui en lloc d'endinsar-nos a la serra de l'Obac hem pujat a la mola per la canal del cingle dels cavalls. Hem començat a caminar des de casa i al cap de 10 minuts ja erem a can Robert. Com que han tancat l'accés en cotxe fins a can Poble tota la gent que vol pujar a la mola ha de començar a caminar des de can Robert i aixó fa que tots els corriols i les dreceres que abans estaven solitaries s'omplin de gent de totes les edats i objectius.
Nomes començar la primera pujada ja he vist les argelagues. Les seves son flors grogues i diminutes , que farceixen uns troncs plens d'espines. Pero com el bosc es currull d'argelagues, que normalment no veiem,  tot el  sotabosc agafa un bonic color daurat. No es poden collir, com les roses lliures de Maragall. Pero alegren la vista. Son les primeres flors de l'hiver. Despres vindran els romanins.
La pujada per la canal es costaruda i serpenteja en mig d'un alzinar ple de rocs. la terra era seca a diferencia del que varem trobar a l'obac fa una setmana., pero encanvi les mates de farigola i romanins estaven mes ufanes. Cada terra te un aroma diferent i es el que transmeten les seves herbes.
Quan hem arribat dalt del cingle hem vist la cinta platejada i lluent del mar darrera les serralades prelitorals. i Ja dalt de tot ,tocant el monestir,  tota la vall que s'esté al voltant de la Mola, la plana del Valles occidental, montserrat, el pla de Bages i la vall de san Llorenç.Tambe el matagalls i el montseny. La vista es esplendida sobre tot si fa un dia clar i avui ho era.

diumenge, 2 de gener de 2011

novament l'hivern

el segon dia de l'any hem tornat a la serra. Feia mes de 1 mes que no sortia de casa per culpa de la grip i ho trobava a faltar. El dia era serè i fred i al començar a caminar per la fondalada que surt de l'alzina del salari l'humitat em calava els ossos. Era la una del mig dia .
 Despres mica a mica, a l'anar pujant he agafat calor.
La terra era humida amb les pluges  - encara que minses - dels darrers dies. Humida i revoltada pels sanglars que no deuen trobar menjar enlloc. Just a la primera pujadeta ja hem trobat un pessebre i l'he retratat. En aquesta epoca el bosc es monocromàtic. El verd es l'unic color. El verd de fosc de les alzines, el verd lluent del boixos, el verd clar i alegre  de les molsses.  el verd blanquinós del lìquens. El verd esmaperdut de les mates petites. Les farigoles semblen mortes de fred. Ni una flor. Ni un vermell o un ocre o un blau...
Hem trobat poca gent pel cami -potser per l'hora- i hem arribat al Rocaprenys per veure un altre pessebre que sabiem de l'any passat. També l'he retratat.  Hem vist un tercer pessebre prop del coll de boix. Hem girat cap a l'est i ens hem dirigit a l'alzina del norbert. Es com una rutina. Des d'alli hem anat fins al coll de tanca.
Hi havia un gran silenci a la serra. No se sentien veus , ni lladrucs ni els crits dels corbs que hi sovintegen. Sobre les tres de la tarda la llum ha minvat i poc despres la tarda queia llançant ombres sobre les obagues.Te una mena de tristesa la tarda de l'hivern
 Una mena de tristesa que et fa venir ganes d'arreserar-te vora del foc