violetes i narcisos

la primavera despunta a la serralada de l'Obach. Fa 3 setmanes de la nevada i 15 dies que els boscos eren plens de neu. No en queda res de la neu, excepte el mal record dels arbres vinclats i les branques esqueixades. I una mena d'humitat subterrània que aflora en rierols i dona exhuberancia a la vegetació del sotabosc.
Hem començat a caminar com sempre pel sender que surt directament de l'aparcament de l'alzina del salari. Aquest sender es curt i desemboca en un cami mes ampla que es bifurca en 2 o3 branques. La de mes a la dreta s'enfila lentament, com esglaonada , i passa per un bosquet de boixos ombrivol i perfumat. Mes endavant quan s'enfila de debó els boixos deixen pas a les alzines i a un sotabosc de estepa i romanins. Ara comencen a florir els romanins , cosa estranya, perque acostuman a fer-ho al febrer. l'estepa encanvi encara no te flors.
Hem seguit per la pista que va a la coma d'en Vila  i hem començat a veure violetes. Hi havia violetes arreu. Acostumen a creixer on hi ha ombre, en petites mates arrecerades al costat del cami o sota les roques. He pensat en l'Ofelia del Hamlet  " des que el meu pare es mort, les violetes ja no fan olor." Es tan delicat el perfum de les violetes que n'has de reunir un bon pom per sentir-lo.

Lluny de les violetes , en paratges assoleiats  damunt dels roquissars , creixen els narcisos. Vaig descobrir els narcisos boscans a l'Obach. I ara cada any , al començar la primavera els busco. Son com taques de sol minuscules i perfumades. Avui n'hem vist molts abans d'arribar al coll de tanca.i estaven mes ufans que altres anys. Els he retratat. Duren poc . potser una setmana o dues. Despres desapareixen fins l'any vinent. Les flors de l'inici de la primavera son així. T'omplen el cor d'una 'il.lusió breu i despres et deixen amb l'enyorança.
Hem vist els primers ocells menuts. A l'hivern no s'en veia cap. Mes endavant omplirant els barrancs amb les cantades.Els ocells , com les flors petites, son a l'Obac senyal segura de primavera

caminant per la neu

Avui no parlaré del recorregut. Parlaré de la neu. De la neu a les aubagues, als caminets arrecerats amb ombres imprecises que juguen sobre la neu.,  dels arbres  vinclats per la neu, dels arbres esqueixats per la neu.
La serra de l'obac , una setmana despres de la nevada, continua plena de neu. Es cert que a les vessants sud i ponent la neu ha desaparegut .I també a les carenes. Pero als barrancs i als camins ombrejats de cara nord i llevant queda molta, moltíssima neu. Molts camins estan tallats per arbres o arbusts atrapats, colgats per montanyes de neu. I moltes alzines tenen branques senceres ajegudes sobre els camins, exhaustes pel pes de la neu.
M'han fet pena els arbres. El seu desempar davant els fenomens de la natura. La seva aparent resignada passivitat. La seva soletat en la disort. Ningu no es compadeix dels arbres.
Hem caminat gaire bé quatre hores, sempre per caminets plens de neu. Com que feia un dia claríssim i un sol brillant, tot resplandia. Hi havia pocs caminants i cap ocell. Les mates petites (farigoles, romanins, )estaven totes colgades i  es notava a faltar el seu aroma intens. A alguns indrets  fulles de roure seques havien caigut sobre la neu i feien bonics dibuixos com en un mantell reial. A d'altres la neu estava intacte, sense una petjada o nomes amb petjades de senglar.
Hi havia un gran silenci, trencat pel xiuxiueix del desglaç. Tot plegat era una imatge insolita.
Mai no haviem vist l'Obac tan plé de neu.

fugint de la neu

quan varem decidir fer la passejada dels diumenges ja sabiem que nevaria. Ho havien anunciat des del dia abans. Pero el mati , encara que gris i rufol no tenia aspecte d'empitjorar.
Varem pujar com sempre fins a la carena de la castanyera  i pel pla  de Serrallonga vorejarem el turó del Duc de rocaprenys. . Despres, agafant un trencall a l'esquerra ens dirigirem cap el puig bó  i flanquejarem el puig andreu per l'esquerra fins el collet roig. En aquest collet hi ha una placa al terra feta de rajola amb uns versos dedicats a una noia o una nena que es deia Betlem i pel que sembla devia morir a la montanya.
 A partir d'alli, començarem a baixar cap el torrent del sot de l'infern. Es una zona ferestega i molt humida amb molsa i plantes enfiladisses que s'apoderen dels arbres, de les roques, de l'aire.A les voreres del cami creixen les violetes. Si l'infern es així deu ser una mica agobiant, pero bonic. La molsa amb totes les pluges d'aquest hivern te un color verd exultant. i quan recobreix les pedres del cami les converteix en maragdes gegants escampades per un deu magnànim.
Ho vaig retratar.
Seguint el sender marcat per  la caminada del castelltersol -montserrat varem accedir al coll de la creu dels alls entre el turó de puig doura i el turó del mal pas, vorejant-lo per l'esquerra. Aquest flanqueix, una mica llarg,  mostra el turó del mal pas amb tota la seva magnificencia.
Mentre ens dirigiem cap a la carena dels enrics va començar a nevar. Primer va ser com una pluja fina i esporàdica que humitejava la pell de les galtes. Mica en mica es va fer mes evident  que eren volves de neu. Petites, rodonetes, aillades. Varem apressurar el pas fins a la carena dels enrics i el coll de boix. Un cop alli varem escollir el cami dels traginers perque era el mes ràpid per arrivar a l'alzina del salari.