neu de gener

Va nevar abans d'ahir a la nit a la serra de l'obac. Ho hem deduit avui al mati quan hem trobat les restes de la neu convertida en glaç a les voreres dels camins, als marges, als terraplens de cara nord, a les obagues. Ho he retratat. Un ocell petit, minuscul, -crec que era l'ocell mes petit que mai no he vist-  amb ales d'un verd delicat,  saltironava davant nostre, No he pogut retratar-lo.

Feia fred quan hem començat a caminar sota un cel gris i baix. El sol intentava infructuosament treure el nas entre els nuvols i la humitat es notava a la pell. En les tres hores de la caminada el cel s'ha mantingut cobert pero no ha arribat a ploure.
El bosc estava ufanós un altre cop. Les mates, els matolls , els arbusts i fins i tot els arbres lluien un  verd diferent. Mes alegre, mes viu, mes intens. Les farigoles s'han refet -tan esmortuides com estaven fa 1 mes- i ja tornen a ser verdes i perfumades. El romanins comencen a florir.
 La terra, remoguda aqui i allà pels senglars es veia empapada d'aigua. Hem vist petjades de senglar sobre la neu, enmig de multiples petjades d'humans i gossos.
A l'altura del coll de tanca volaven incansables corbs cridaners. Les veus dels caminants a l'altre banda del barranc  sonaven febles  al costat dels crits dels ocells. Abans d'arribar al coll de tanca hem passat per un caminet arran de les roques altes on fa un any varem veure una guineu. Per mes que hem mirat no l'hem tornat a veure.

Hi havia un no se què a l'aire, potser la llum humida, potser el verd mes dens de les arbredes , que feia oblidar l'hivern , malgrat la neu residual, malgrat la manca de flors. Un no se què,  que fa aixamplar el cor i sentir que la vida que batega amagada en la natura, està a l'aguait, a punt per esclatar de nou just quan arribi la primavera.

comencen les flors

avui en lloc d'endinsar-nos a la serra de l'Obac hem pujat a la mola per la canal del cingle dels cavalls. Hem començat a caminar des de casa i al cap de 10 minuts ja erem a can Robert. Com que han tancat l'accés en cotxe fins a can Poble tota la gent que vol pujar a la mola ha de començar a caminar des de can Robert i aixó fa que tots els corriols i les dreceres que abans estaven solitaries s'omplin de gent de totes les edats i objectius.
Nomes començar la primera pujada ja he vist les argelagues. Les seves son flors grogues i diminutes , que farceixen uns troncs plens d'espines. Pero com el bosc es currull d'argelagues, que normalment no veiem,  tot el  sotabosc agafa un bonic color daurat. No es poden collir, com les roses lliures de Maragall. Pero alegren la vista. Son les primeres flors de l'hiver. Despres vindran els romanins.
La pujada per la canal es costaruda i serpenteja en mig d'un alzinar ple de rocs. la terra era seca a diferencia del que varem trobar a l'obac fa una setmana., pero encanvi les mates de farigola i romanins estaven mes ufanes. Cada terra te un aroma diferent i es el que transmeten les seves herbes.
Quan hem arribat dalt del cingle hem vist la cinta platejada i lluent del mar darrera les serralades prelitorals. i Ja dalt de tot ,tocant el monestir,  tota la vall que s'esté al voltant de la Mola, la plana del Valles occidental, montserrat, el pla de Bages i la vall de san Llorenç.Tambe el matagalls i el montseny. La vista es esplendida sobre tot si fa un dia clar i avui ho era.

novament l'hivern

el segon dia de l'any hem tornat a la serra. Feia mes de 1 mes que no sortia de casa per culpa de la grip i ho trobava a faltar. El dia era serè i fred i al començar a caminar per la fondalada que surt de l'alzina del salari l'humitat em calava els ossos. Era la una del mig dia .
 Despres mica a mica, a l'anar pujant he agafat calor.

La terra era humida amb les pluges  - encara que minses - dels darrers dies. Humida i revoltada pels sanglars que no deuen trobar menjar enlloc. Just a la primera pujadeta ja hem trobat un pessebre i l'he retratat. En aquesta epoca el bosc es monocromàtic. El verd es l'unic color. El verd de fosc de les alzines, el verd lluent del boixos, el verd clar i alegre  de les molsses.  el verd blanquinós del lìquens. El verd esmaperdut de les mates petites. Les farigoles semblen mortes de fred. Ni una flor. Ni un vermell o un ocre o un blau...

Hem trobat poca gent pel cami -potser per l'hora- i hem arribat al Rocaprenys per veure un altre pessebre que sabiem de l'any passat. També l'he retratat.  Hem vist un tercer pessebre prop del coll de boix. Hem girat cap a l'est i ens hem dirigit a l'alzina del norbert. Es com una rutina. Des d'alli hem anat fins al coll de tanca.

Hi havia un gran silenci a la serra. No se sentien veus , ni lladrucs ni els crits dels corbs que hi sovintegen. Sobre les tres de la tarda la llum ha minvat i poc despres la tarda queia llançant ombres sobre les obagues.Te una mena de tristesa la tarda de l'hivern

 Una mena de tristesa que et fa venir ganes d'arreserar-te vora del foc