La primavera un cop mes

Despres d'un hivern de sequera- tan real com metafòrica- hem tornat a l'Obac . Caminar per aquesta serra, feta de petits turons solcats per infinites valls i rieres, es un repòs per la ment i un bon exercici per les cames. Dissortadament ara hi anem poc.

La primavera acabava d'arribar al calendari. Buscavem la seva petja. I la varem trobar.
Les violetes, els narcisos boscans i els ocells son les senyals inequívoques de que la primavera ha arribat al bosc. 

En guany pero, despres d'un hivern tan sec les senyals eren minces. Nomes en els recons mes obacs dels camins, al fons de les valls , les mates de violetes esquitxaven l'herbei i els esbarsers. Eren petites , mes petites que habitualment i menys perfumades.

 Aquestes de la foto son les mates mes ufanoses que vaig trobar. No s'han de confondre amb unes altres floretes blaves, que creixen tambe en llocs ombrivols, pero no tenen ni la mateixa forma ni molt menys el perfum.
 Les violetes son uniques.




Tambe son unics els narcisos boscans. Durant anys jo havia conegut els narcisos de jardi, els que venien les floristes, els que creixen desbordants i omplen de color els jardins i els prats anglesos.

Pero mai no havia vist els narcisos de montanya fins que fa un parell d'anys els vaig descobrir  a la  serra de l'Obac. 

 Eren minusculs i grocs. Creixien , contrariament a les violetes, en llocs assoleiats , secs i pedregosos.  Enguany, per primera vegada n'he vist de color blanc. I els he retratat  emocionada

Tambe he vist la primera flor d'estepa blanca. No se perque en diuen d'estepa blanca si les floretes sempre son roses. I d'una teextura tan delicada que sembla paper de sedaLes flors de les argelagues em recorden les de la ginesta. Grogues igual, mes menudes i amb un perfum mes lleu. Son les primeres que il.luminen el bosc quan l'hivern tot just s'enceta.

Despres de caminar prop de 2 hores hem arribat al turo de  l'Espluga. 

Em vaig asseura una estona sota els pins i vaig contemplar el paissatge. Entre mig de l'arbreda d'un verd esmortuit destacaven uns arbusts blancs que no vaig saber identificar

Sota el turo , arrecerada dels vents del nord i les glaçades varen construir , aprofitant les blames a la roca,  una mena de masia primitiva  . 

Qui sap quan i qui ho varen fer   A la llunayania , per damunt de les carenes i el silenci, Montserrat

Els pessebres de cada any

Un any mes , en les festes nadalenques, hem anat a caminar per la serra de l'Obac  . Volíem veure els pessebres que cada any gent anònima escampa entre els roquissars i sota les alzines. Es una tradició, no se quan ni perque va començar.
 Feia un dia bonic, assoleiat i poc ventos. que convidava a passejar. Potser per aixó hi havia molta gent caminant per la serra

El primer que trobem cada any esta instal·lat en una petita balma en la drecera que surt del parking de l'Alzina del salari. Altres anys aquest era un dels meus preferits. Ben estructurat, amb, pastors, reis, naixement. Les figuretes eren clàssiques i molt boniques . La balma , profunda, permetia una bona distribució dels personatges.  Enguany alguna cosa ha fallat. Poques figures i mal repartides

El segon el trobem a tocar el rocaprenys . Es un turonet ventós  i despoblat. Damunt la roca nua creixen cuatre mates raquitiques que els pessebristes aprofiten per arrecerar el pessebre. Sempre te unes teules barrejades amb troncs formant la caseta del pessebre i una estrelles penjada d'un tronc pelat que oscil·la amb el vent.  Per aquest indret passa molta gent  que van o venen de Mura. Es queden uns instants emabdalits o sorpresos. I despres s'envan . Les figuretes queden inalterables en el silenci  tallat pel vent i dormen tranquiles perque diuen que a les matinades l'estel s'illumina amb els primers raigs de sol.

El tercer l'hem trobat al coll de boix. Tambe es un lloc on cada any el busquem  i cada any n'hi ha algun. El d'enguany era un pel naif, pero tenia gracia col.locat entre els troncs d les petites alzines.  I sobre tot tenia molts espectadors, quasi s'havia de fer cua per retratar-lo





El quart estava al coll de tanca. Es la primera vegada que n'hi trobem un. Es un espai poc frequentat,  gosaria dir que de totes les vegades que hi passem- que son moltes- rarament hi hem trobat ningu.

pel meu gust es el mes bonic d'aquest any . Han trobat una mena de balma miniscula i allargada on han anat colocant les figuretes: en un extrem el naixement, en l'extrem oposat el caganer. I entre mig una corrua de personatges, pastors animalons, reis... La molsa que naturalment creix en aquest indret ombrivol decorava graciosament el pessebre

Ocells a la serra

L'hivern es encara omnipresent a la serra. Les farigoles reseques, ni una sola flor als romanins, el brancatge deslluït , clapes de glaç a les roques obagues. Només  una senyal anticipa la primavera. Son els ocells. Petits ocells que s'aixequen entre els matolls i van a beure en un bassal.  Ocells que piulen amagats en mig de l'alzinar. Corbs que sobrevolen els turons amb una curiosa alegria.
Els ocells han arribat i s'exhibeixen. I quan això passa vol dir que la primavera es aprop.

Hem caminat pels turons del nord est. Des del rocaprenys hem passat per un caminet que mira  a ponent i just per sota hem descobert una balma, la balma dels venedors, que com la majoria de les balmes d'aquesta serra han estat aprofitades com habitatge.  en un racó de l'entrada encara hi han estris de cuina malmesos pel pas del temps

A l'interior de la balma fins i tot hi ha una petita bassa que recull l'aigua que la roca va filtrant.

Després hem continuat cap al Puig Andreu i d'alli cap el turó del Malpas seguint el sender que primer s'enfonsa a la vall.

El cel inicialment seré s'anava entelant amb una pàtina blanquinosa. La tarda s'escolava blava per entre el brancatge.
 I de cop hem sentit un udol estrany i repetitiu al fons de la vall. Després el silenci. I novament udols  i novament silenci. Després uns lladrucs.  Ens hi acostavem. Quan ens hem enfilat cap el turó del Malpas els udols , roncs , s'han tornat a sentir a la part alta del cami. El cor se m'encongia. A la fi hem vist dos gossos caçadors ensumant desesperats pel mig de les alzines. Anaven sols. Ningu no els acompanyava. Primer hem pensat que s'havien perdut. Després, pensant-ho be hem arribat a la conclusió que perseguien un senglar . Un senglar ferit que de tant en tan bramava per espantar-los. No se com ha acabat la historia.  Hem iniciat el cami de tornada. Només tenia ganes de no sentir mes els udols

Pessebres de crissis

Un dia lluminos  i fred. L'aire quan bufava a les carenes quasi tallava la pell. Pero el sol era dolç i el cel d'un blau purissim. Feia goig de caminar.
Els camins tenien la terra humida i el bosc de boixos exultant de verdor, exhalava un lleu perfum. Sembla que les pluges del desembre l'han refet. Fins i tot l'alzinar que cobreix practicament tota la serra lluia amb un verd intens sota el sol de migdia.

Hem anat a l'alzina del salari per fer el recorregut de cada any buscant pessebres.El primer el trobes  pujant per un sender rocos que surt del mateix parking. D'altres anys era molt bonic i molt elaborat. Aquest any no tenia tanta gracia pero el lloc on esta colocat es perfecte.




Despres d'aquest inicial,  has de pujar fins a les carenes per trobar-ne de nous. Dalt la carena es contempla tota la plana del Bages i el Bergadà limitades al nord per la barrera del prepirineu i el Pirineu.
Esperavem veure el Pirineu nevat amb un  dia tan seré , pero per sorpresa nostra els cims nevats es confonien amb la corona de nuvols.No vol dir que no es veges neu, pero no la imatge de tota la cadena pirenenca guarnida de blanc.
 Destacava la Bofia, en primera linia,i mes al fons  el Cadi , les montanyes d'Andorra i el Puigmal, Al fons de tot semblava intuir-se els Besiberris.





Abandonant el Gr que segueix la carena ens hem endinsat en un altre bosquet de boixos que es desvia a la dreta cap el nordoest i emplalma amb el cami que condueix a Mura

Un cop al cami  hem buscat els pessebres que tambe cada any trobavem al pla de Serrallonga. Com sempre hi eren, pero menys bonics, amb menys figuretes, potser mes senzills o amb menys gràcia.
Aquest 2 pesebres están a la intemperie , en un lloc gens resguardat, amb el vent que bufa de nord i de sud, mal protegits per arbusts. Pero es mantenen intactes durant totes les festes nadalenques

Despres  a l'alzina del vent n'hem trobat una altre. Es aquell que l'any passat tenia una senyera independentista. Es veu que aquest any s'ha reconvertit i ja no tenia senyera                                                      

Caminant cap a l'oest pel cami que careneja arribes al coll de Boix on tambe hi ha -ben amagadet- un pessebre.

Despres has de baixar un bon tros fins a trobar el cami del coll de Tanca i des d'alli dirigir-te cap a la Pola on hem trobat 2 pessebres mes, petits i arrecerats cara a l'est.














Si comparem els pessebres d'enguany amb els d'anys enrera quedem sorpresos de la disminució del nombre de figures, del tamany i fins i tot de la imaginació en elaborar-los.
Son els pessebres de la CRISSIS

A vegades em sorpren com hi ha gent capaç de sevar les tradicions amb una meticulositat admirable. M'agradaria saber des de quan existeix aquest costum d'anar a fer pessebres en mig de la natura

el temps dels roures

La tardor deixa els arbres sense fulles,  però a la serra de l'Obac , tota coberta d'alzinars això es nota poc. Només els espais ocupats per roures i ars esdevenen clapes grogues en el verd fosc de les arbredes i quan perden les fulles aquets espais son inaparents.

Ahir, quan varem anar a l'Obac després de mesos de no trepitjar la muntanya,  em va sorpendre lo resec que esta el bosc. El bosc i la terra. No plou pràcticament des de primers de setembre i la terra esta seca i polsegosa , els rierols sense una gota d'aigua, les fonts no rajen i els bassals on bevien els senglars s'han assecat completament. En els fons fangós queden les petjades de les seves urpes.

Les herbes del sotabosc. Estan pràcticament seques.  Brillen al sol com cabelleres roses i es vinclen amb el vent
Les farigoles tenen un to gris que fa pena.
Però en mig de tota la sequera






Les cireretes de pastor continuen madurant i alguns arbusts com el ginebro també donen unes boletes morades

 

Caminem sense presssa i mirant el cel l'harmonia del brancatge dels roures em sorpren.

A les zones obagues l'ombra roman del mati a la nit ajaçada damunt la terra i aixó permet un minim d'humitat que mante verd el sotabosc.

UN jardí a la serra

El maig plujós ha fet créixer el sotabosc de manera exultant. El juny l'ha omplert de flors . I ara la serra es un immens jardí . Un jardí esglaonat entre roquissars i corriols. Un jardi enfonsat a les valls ombrivoles , resseguint joguiner els rierols. Un jardí amagat als ulls dels que viuen en ciutats i circulen atabalats per les carreteres, pero que es mostra impúdic al caminant agosarat.

Hi ha flors a les farigoles , als romanins, als esbarsers, als rosers selvatges, a la ginesta

Hi ha flors a les voreres dels camins, margarides boscanes tapissant el fang sec, conillets de color fucsia creixent als marges

I també hi ha flors entre les roques, en, mig de les pedres, sintonitzant els colors amb el de les masses rocoses. Flors que semblen un miracle
















La mareselva que durant l'any passa desapercebuda, s'omple de floretes perfumades ,Unes blanques , altres rosades, que s'enrosquen als troncs dels arbres amb tiges delicades buscant la llum i no la pau perquè la pau ja la tenen.

I de teló de fons de tot aquest desgavell cromatic, la serenor dels verds. El verd antic de les alzines, el verd mes jove dels roures i els ars

divendres sant

La mare deia que el divendres sant , cap a mig dia, la natura es posava de dol per la mort de Crist. Avui he recordat les paraules de la mare perque malgrat que hem començat a caminar amb sol i un cel alegre, el temps ha canviat completament cap a migdia. El cel s'ha anat omplint de nuvols foscos fins que tota la volta ha quedat coberta d'un mantell gris, la llum del sol ha desaparegut i ha començat  a bufar un vent feresteg damunt de les carenes. No se si es per la mort de Crist, pero es cert que tots el divendres sants acaba fent mal temps.

Hem canviat l'itinerari habitual per dirigir-nos al Puig Andreu.


 Des que hem arribat a la primera carena els narcisos ens han enamorat. N'hi havia més que l'altre dia i mes grans. De totes maneres son minusculs .  Tambe hi havia moltes violetes, piles de violetes vorejant els camins, sobre tot al fons de les petites valls que s'obren esquinzant l'alzinar entre mitg dels turons.

El Puig Andreu es un dels turons del la serra que s'alça orgullos i desert per damunt de la boscuria. Es un turó de pedra amb poca vegetació a la base. S'hi accedeix facilment despres d'una llarga volta

                                                                                                                                           A la part de darrera hi ha una construcció sembla de fa  bastants segles i  que podria haver estat un habitacle . Ara es nomes el record de temps dificils. Te porta i finestres i fins hi tot un arbre hi ha crescut a dins.

No hi passa gaire gentper aquest indret. La prova es que varem trobar algun espàrrec

Des del Puig Andreu varem empendre la tornada donant la volta -una volta llarguíssima- al turó del Mal pas. En tot el trajecte no varem veure un ànima. El silenci de la serra envolcallava la tarda incipient amb una estranya sensació de mals pressagis .