el temps dels roures

La tardor deixa els arbres sense fulles,  però a la serra de l'Obac , tota coberta d'alzinars això es nota poc. Només els espais ocupats per roures i ars esdevenen clapes grogues en el verd fosc de les arbredes i quan perden les fulles aquets espais son inaparents.

Ahir, quan varem anar a l'Obac després de mesos de no trepitjar la muntanya,  em va sorpendre lo resec que esta el bosc. El bosc i la terra. No plou pràcticament des de primers de setembre i la terra esta seca i polsegosa , els rierols sense una gota d'aigua, les fonts no rajen i els bassals on bevien els senglars s'han assecat completament. En els fons fangós queden les petjades de les seves urpes.

Les herbes del sotabosc. Estan pràcticament seques.  Brillen al sol com cabelleres roses i es vinclen amb el vent
Les farigoles tenen un to gris que fa pena.
Però en mig de tota la sequera






Les cireretes de pastor continuen madurant i alguns arbusts com el ginebro també donen unes boletes morades

 

Caminem sense presssa i mirant el cel l'harmonia del brancatge dels roures em sorpren.

A les zones obagues l'ombra roman del mati a la nit ajaçada damunt la terra i aixó permet un minim d'humitat que mante verd el sotabosc.