Hem sortit a caminar novament esperonats pel mati tan esplendorós que feia avui. El cel era completament sere, el sol tebi, l'aire transparent i quiet i la llum es posava tendrement damunt les branques de l'alzinar omplint-les de lluissors.
al centre es veuen les urpes del senglar |
turó de l'alzina dels norbert |
Pero malgrat tot el bosc es sent alegre. Fins i tot he sentit el cant d'un ocell , cosa poc frequent a l'hivern
I la llum, la bonica llum del gener entre mig del barnacatge et fa sentir la vida que acabarà esclatant en pocs mesos
Des del turó de l'alzina del norbert es divisa una gran plana que limita al nord amb el prepirineu i els pirineus -poc nevats enguany- i a l'oest amb Monserrat cenyit de boira.
Des d'alli hem anat tornat cap el coll de tanca per un caminet que llisca ente boixos i roquissars i passa per un indret curiós, on en una mena de cova natural, la gent hi va construir uns fogons
A dos quarts de quatre, mentre tornavem cap a casa, la llum ha començat a declinar i tota l'alegria del mati s'ha convertit en melangia.
Sol passar a les tardes de l'hivern. Com deia l'Emily Dickinson
"There's a certain slant of light
winter afternoons "......
Et venen ganes de tancar-te a casa i esperar el dia següent. Com si la natura ja no pogues oferir-te res mes. Nomes el cel maragda del ponent - quan ho es- trasvalsa el cor amb la seva bellesa glaçada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada